Centenari de Philip Larkin!!

 

La meva aportació al centenari de Philip Larkin, el proper 9 d'agost. Si aneu a la pàgina oficial en podreu saber més coses:  

Larkin for ever!!

Quan Larkin es deia Brunette

 

No puc més que compartir la immensa sorpresa en saber -gràcies a una amiga que em coneix el fervor larkinià- de l'edició de dues novel·les més de Philip Larkin. Sí, no una, dues! Pel que sembla escrites just abans de publicar el seu primer llibre de poesia (El vaixell del nord / The north ship, 1945). Si bé és cert que Larkin no en devia estar gens content -ell creia fermament que la novel·la no estava fet per a ell o a la inversa- valdrà la pena donar-hi un cop d'ull i descobrir aquest Larkin abans de Larkin.

En fi, ja us mantindré informats.

Aquí podeu llegir una mica més sobre aquesta publicació :  Brunette Coleman, de cuando el estudiante Larkin escribía bajo pseudónimo femenino. "Enredo en Willow Gables. La Voz de Galicia.

A l'herba (Philip Larkin)

Aprofitant la febrada Larkin que m'ha provocat la presentació de l'antologia "La vida amb un forat a dins", a cura de Marcel Riera, he musicat un nou poema d'aquest escriptor anglès, A l'herba (At grass).

I aprofitant que avui és el Dia Mundial de la Poesia us el comparteixo esperant que us agradi tant com a mi.

A L’HERBA

  

L’ull amb prou feines els pot destriar

en l’ombra fresca on s’han arrecerat,

fins que el vent mou cada cua, cada crinera;

l’un mastega herba i procura avançar

I l’altre, que sembla haver-s’ho mirat,

en l’anonimat novament espera,

 

però fa només quinze anys mal comptats

que amb quatre curses en van tenir prou

per ser famosos sense anar molt lluny,

amb copes, concursos i hàndicaps,

quan els seus noms, amb un gran enrenou,

guanyaven els clàssics del mes de juny.

 

Sedes en sortir: el cel al darrere,

amb números i para-sols i, a fora,

esquadrons de cotxes buits, i calor

i herba amb deixalles, el crit que accelera

i es prolonga, estrident, fins que és l’hora

d’imprimir un breu per tancar l’edició.

 

¿Els records els burxen com els mosquits?

Mouen el cap als vespres, desbordats

d’ombres. Tot fugí estiu rere estiu,

els boxs de sortida, gentada i crits…

Tot, llevat dels immensurables prats.

Als àlbums els seus noms fan la viu-viu.

 

Ells els han oblidat, els noms: van fent

i si galopen deu ser d’alegria;

uns prismàtics ja no els han seguit,

ni tampoc un cronòmetre amatent:

només mossos i un noi a l’establia

amb les brides quan arriba la nit.

 

Philip Larkin.  Traducció: Marcel Riera

Larkin torna a les llibreries!

 

Dimarts passat vaig assistir a la presentació d'aquesta antologia de Philip Larkin a càrrec de Marcel Riera. En parlo amb més detall al meu blog Rapsòdia.

Retorn a Larkin (confinat a casa pel coronavirus)

Ves per on, aquests dies de confinament ha vingut al meu cap un poema de Larkin que vaig musicar fa alguns anys: Retorn als gripaus. Larkin hi parlava de la seva necessitat del treball -malgrat ser una càrrega, un gripau- perquè, més enllà de la feina només hi veia un univers de personatges desolats, fora del món.

No hagués pensat mai que en faria la lectura que n'he fet aquests dies mentre pensava com enyorem tots la normalitat. I el treball en forma una part molt important. Aquí el teniu, en una filmació casolana aprofitant imatges d'un muntatge de Pep Puig i d'altres d'arrabassades d'internet (ho sento però no sé ara d'on). El so és d'un enregistrament casolà que vaig fer d'aquesta peça conjuntament amb dos dels membres de Ran de les coses: Josep Martí (harmònica) i Pep Garcia (baix). La traducció de l'original Toads revisited és de Josep M. Jaumà. 

Bon confinament. Quedeu-vos a casa, amb o sense treball.

Retorn als gripaus

Passejar pel parc hauria

d’ésser millor que treballar :

l’estany, la llum del sol,

la gespa on reposar,

somort renou d’infants

minyones d’uniforme...

No és que sigui un mal lloc,

però no em fa cap gràcia

d’arribar a ser un d’aquests

que et trobes a les tardes,

hemiplègics fent uns passos,

oficinistes amb espasmes,

malalts accidentats

pàlids com la cera

i tipus d’abrics llargs

furgant les papereres...

Tots fugint del gripau

treball, per ximples o dèbils.

Imagina’t ser un d’ells!

Sentir tocar les hores,

veure repartir el pa,

veure el sol que se’n va

i els nens tornant d’escola;

imagina’t ser un d’ells

capficant-se amb misèries

vora un reng de lobèlies,

sense tenir on anar

ni amb qui parlar...

No : doneu-me el meu despatx,

la secretària empolistrada,

el : “Vol-que-li-guardi-la-trucada?”

Què podria respondre

si a les quatre ja és fosc

i acabem un altre any?

Do’m el braç, vell gripau;

ajuda’m, Cami del Cementiri avall.

Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà.

Ran de… l'O.R.I.N.A.L.

Ja hem larkinejat a l'Horiginal. Ens feia molta il·lusió tocar i recitar en aquest espai tan emblemàtic de la poesia més independent, innovadora. I actuar davant de dues taules que conserven els versos de dos dels seus habitants més estimats: Francesc Garriga i Carles Hac Mor.

Tot i la calor asfixiant d'un juny incipient els versos de Larkin van sonar per a un públic entregat d'entrada. Entre els assistents en Jaume Subirana -de qui estem "Surant…" els versos-, l'Ester Andorrà -editora de Labreu i de l'esplèndid "Finestrals" larkinià traduït per en Marcel Riera, que també va venir -és el nostre primer fan- ni més ni menys que acabat d'arribar de Venècia! Un agraiment a tots. Com també a la Cecília Bellorín, companya veneçolana de matins al CAT i a qui em va fer una il·lusió molt gran poder retrobar.

Tres dies després d'estrenar "Surant com les pedres", el nostre nou espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, canviàvem de xip i recuperàvem uns versos i unes melodies que ens han acompanyat durant més de tres anys i que ja sentim com a nostres. En certa manera era com tornar a tocar "a casa".

I així és com ens vam sentir a l'Horiginal, sobretot gràcies a l'escalf del Ferran Garcia, alma mater d'aquest cicle que va engegar amb en Josep Pedrals i que ara porta en solitari. Bé, en solitari no, amb la companyia i el suport de la seva companya. Moltes gràcies als dos per acollir-nos.

En Ferran Garcia  (foto Gabriel Massana, El PUNT/AVUI)

El Ferran, que és també artista plàstic, és l'autor de la decoració del local també conegut popularment com l'O.R.I.N.A.L. (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Amb les esplèndides fotos que ell mateix ens va fer acabem aquesta petita ressenya, esperant que puguem retornar a aquest espai ben aviat.

Larkin a l'Horiginal

Darrerament sens acumulen els concerts. Quan tot just estem a punt de presentar aquest diumenge el nou espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, Surant com les pedres, per fi actuarem a l'Horiginal dins del seu cicle poètico-musical. Feia molt de temps que hi anàvem al darrere i ens fa molta il·lusió participar-hi.

O sigui que teniu una nova ocasió per a sentir els versos de Philip Larkin, el nostre Ran de les coses, el proper dimecres, dia 8 de juny, a les 20:30, al C/ Ferlandina 29 (a tocar del MACBA) a Barcelona.

Larkin: una entrevista i una antologia (Decepciones)

L'atzar (o la serendipitat) m'ha fet topar de nou amb Larkin. Buscant unes il·lustracions per a uns posts sobre l'escriptura vaig ensopegar amb una imatge que ja coneixia: la de Philip Larkin damunt d'una bicicleta, il·lustrada per Iban Barrenetxea (1) -que podeu veure al menú lateral d'aquest blog. Un clic em va dur a descobrir una interessantíssima entrevista que Robert Phillips li va fer per a la revista The Paris Review, l'any 1982. Està allotjada en un blog (transtierros) del qual no us en puc dir l'autor (fins quan aquesta mania de no identificar-se?). Us podeu imaginar la meva emoció en aconseguir nou material larkinià?  

Una emoció que vull compartir amb vosaltres -sigueu o no seguidors del poeta anglès- a partir d'uns quants talls que he triat com a significatius:

Sobre les seves rutines diàries:

“Mi vida es tan simple como puedo lograr que sea. Trabajar todo el día, cocinar, comer, lavar los platos, hablar por teléfono, escribir reseñas, beber, ver televisión por las noches. No salgo casi nunca. Supongo que todo el mundo intenta ignorar el paso del tiempo: algunos haciendo muchas cosas, otros viviendo en California y al año siguiente en Japón. O, como sucede en mi caso, haciendo cada día y cada año exactamente lo mismo. Probablemente ningún método funciona.”

I les rutines d’escriptura:

“...las mejores condiciones para escribir que tuve fueron en Belfast, cuando trabajaba en la universidad. Otro departamento en el último piso, dicho sea de paso. Escribía entre las ocho y las diez de la noche, después me iba al bar de la universidad hasta las once, y después jugaba a las cartas o conversaba con amigos hasta las una o las dos. La primera parte de la noche tenía su deseada segunda parte, y podía disfrutar la segunda parte con buena conciencia, porque ya había hecho mis dos horas. Ahora no consigo organizarme así.”

Sobre si enseña a algú el que ha escrit:

“Normalmente no le muestro a nadie lo que he escrito. ¿Para qué? Usted recuerda a Tennyson leyéndole un poema inédito a Jowett. Cuando hubo terminado, Jowett le dijo: si yo fuera usted, Tennyson, no publicaría eso. Y Tennyson le respondió: en ese caso, maestro, el jerez que nos sirvió en el almuerzo estaba absolutamente asqueroso. Eso es todo lo que puede pasar. Pero cuando éramos jóvenes, solíamos intercambiar con Kingsley Amis poemas inéditos, supongo que en gran medida porque nunca pensamos que los publicaríamos. Él me animaba y yo lo animaba a él. El apoyo es muy necesario para un escritor joven. Pero es difícil encontrar a alguien cuyos estímulos valgan la pena, no hay muchos Kingsleys dando vueltas.”

Sobre com va arribar a ser bibliotecari o si mai es va plantejar ensenyar:  (als que heu vist el nostre espectacle Ran de les coses us sonaran algunes coses)

Oh, estimado, esto implica mucha autobiografía. Mi padre era tesorero de la ciudad, un agente financiero. Nunca tuve el más mínimo deseo de «ser» algo cuando estaba en el colegio, y cuando fui a Oxford estábamos en guerra y no había otra cosa que «ser» salvo soldado o profesor o guardia civil. En 1943, cuando me gradué, supe que no podía ser llamado a las filas ya que había sido calificado como no apto (supongo que por mis problemas a la vista), ni podía ser reservista, debido a mi tartamudez, de modo que el Servicio Civil me rechazó dos veces, y pensé: bueno, esto me deja fuera. Así que me senté en la casa a escribir Jill. Pero por supuesto el gobierno tenía en ese tiempo el poder de mandarte a las minas o al campo o a una fábrica, y me escribieron de manera bastante cortés preguntándome qué estaba haciendo realmente. Busqué en el diario (el Birmingham Post, vivíamos entonces en Warwick) y vi que en una pequeña ciudad de Shropshire necesitaban un bibliotecario. Postulé, obtuve el puesto y se lo comuniqué al gobierno, lo cual pareció satisfacerlos. Por supuesto no era un verdadero bibliotecario, era más bien una suerte de conserje —la biblioteca era de un-solo-hombre— y no puedo decir que lo disfrutara mucho. El bibliotecario anterior estuvo cuarenta años y me dio miedo quedarme ahí también toda la vida. Esto me hizo capacitarme profesionalmente para salir de ahí, lo que hice en 1946. En ese entonces escribí Jill, El barco del Norte y Una muchacha en invierno. Fue probablemente el período «más intenso» de mi vida.

Sobre els recitals de poesia: (ostres, sort que no vindrà mai a un dels nostres!)

“Escuchar un poema, a diferencia de leerlo impreso, supone una pérdida enorme —de la forma, la puntuación, las cursivas y hasta de saber cuánto falta para que termine. Leerlo en la página significa que puedes ir a tu propio ritmo, asimilándolo como corresponde; escucharlo implica que eres arrastrado por la velocidad del lector, pasando por alto cosas, no considerándolas, (...) Cuando escribes un poema, pones en él todo lo necesario: el lector debería poder «escucharlo» de un modo tan claro como si estuvieras a su lado recitándoselo. Y, por supuesto, esta moda de las lecturas poéticas ha hecho que nazca esa especie de poesía que puedes entenderla a la primera: ritmos fáciles, emociones fáciles, una sintaxis fácil. No creo que eso se sostenga en el papel.”

Sobre el valor de la seguretat econòmica per a un escriptor:

“Supongo que podría haber dicho —ahora es un poco tarde— que podría haber tenido un agente y decirle: mire, haré cualquier cosa durante seis meses al año si puedo ser libre para escribir los otros seis meses. (...) Pero me criaron pensando que debía tener un trabajo y escribir en mi tiempo libre, como Trollope. Después, cuando empiezas a ganar dinero escribiendo, poco a poco vas dejando de trabajar. Pero yo tenía más de cincuenta años cuando pude «vivir de mi escritura» —y sólo porque edité una antología extensa— y fue entonces cuando pensé: bueno, por qué no esperar la jubilación si me queda tan poco.”

Sobre escriure poesia o novel·la:

“He escrito indistintamente prosa y poesía desde, digamos, los quince años. Yo no elegí la poesía, ella me eligió a mí.”

Sobre la felicitat:

“Bueno, pienso que lo máximo a que puedes aspirar es a tener buena salud, suficiente dinero y nada que te preocupe en el futuro inmediato. Pero no a la «felicidad» en el sentido de un continuo orgasmo emocional. Por el solo hecho de que sabes que vas a morir algún día, y lo mismo la gente que amas.”

Ja ho veieu, Larkin en estat pur. A l'entrevista hi ha moltes coses més, òbviament. Si voleu llegir-la gairebé completa podeu fer-ho aquí. I si voleu, aquí teniu la versió original de l'anglès, aquesta sí sense talls, extreta del web de The Paris Review.

Tal com cita el blog transtierros,  aquesta entrevista apareix -conjuntament com a epíleg amb un text de Seamus Heaney sobre Larkin, "The main of light"(1988) - a "Decepciones", una antologia sobre Larkin que es va publicar l'any 2013, editada per la Universidad de Valparaíso (Xile), a cura dels poetes i traductors Bruno Cuneo, Cristóbal Joannon y Enrique Winter.  He trobat també una ressenya que us adjunto:

O aquest comentari sobre l'antología que va aparèixer al blog de Juan Manuel Vial. (Per cert, el títol, La melodía de la inteligencia està extret de l'article de Seamus Heaney. Un assaig on el nobel irlandès proposa que “con Larkin, respondemos constantemente a la melodía de la inteligencia, a un verso que es tanto comentario como presentación”.

I prou per avui! Que tinguem un bon any 2016 larkinianament parlant!!

***

(1) Que, a més, acabo de descobrir que també és l'autor de les esplèndides il·lustracions de "La cata" de Roald Dahl editat per Nørdica Libros que ja vaig comentar aquí.

DESITJOS (Wants)

Larkin se'm resisteix, no vol abandonar-me. Tot i que ja li he dit que m'espera Jaume Subirana, que a ell ja li he dedicat molt de temps, troba noves maneres de captivar el meu interès.

Fa pocs dies, remenant per twitter vaig anar a parar a un dels vídeo-muntatges poètics de Josep Porcar, de qui ja n'he penjat algun abans. No sé què em va atrapar més, si la força del poema o la de les imatges. Un poema certament representatiu de la "joie de vivre" larkiniana, si em permeteu la ironia.

I tanmateix, és veritat que de vegades aspiraríem a aquesta solitud, a una fugida cap a on fos, lluny de les rutines quotidianes que, de la mateix amanera que et sostenen, poden anul·lar-te lentament.

Tot i que en Porcar n'ha fet alhora una versió en català, aquí sota us poso la d'en Damià Alou:


DESEOS

Aparte de todo esto, el deseo de estar solo:
por mucho que el cielo se oscurezca con invitaciones
por mucho que sigamos la instrucciones impresas del sexo
por mucho que la familia se fotografíe bajo el asta de la bandera:
aparte de todo esto, el deseo de estar solo.

Por debajo de todo, un anhelo de olvido:
a pesar de las astutas tensiones del calendario,
el seguro de vida, los programados ritos de fertilidad,
la costosa aversión de los ojos a la muerte:
por debajo de todo, un anhelo de olvido.

Philip Larkin. Dins Engaños (The less deceived)
Versió de Damià Alou a Poesía reunida, Ed. Lumen. 2014

"Ran de les coses" fa ressonar Larkin a l'Auditori de Vilafranca. Quina nit!

Ja podem dir que els "Ran de les coses" hem "fet" un Auditori. Per a nosaltres, un grup modest que fins ara ha actuat en racons de llibreries, cicles poètics diversos, fins i tot al pati d'un restaurant, és tot un privilegi poder presentar la nostra feina en un espai de gran format com l'Auditori de Vilafranca. Un privilegi que hem d'agrair als nostres amics de la llibreria L'Odissea i, especialment, a la comissió que cada any organitza l'acte d'entrega del premi "El lector de l'Odissea".

Jo, que tants cops us he parlat aquí d'aquest esdeveniment, avui me'l mirava des de dins i per això no puc fer-vos una ressenya com cal perquè la distància no m'ho permet. Per a això ja n'hi haurà d'altres, com el nostre amic, lector i company del Grup de Mestres Roderic Villalba que, des del seu blog ha fet un comentari que li agraeixo no perquè sigui elogiós sinó pel simple fet que s'hi hagi interessat. 

Deia, doncs, que no us puc fer una ressenya com cal però sí que puc compartir amb vosaltres algunes sensacions i també algunes anècdotes. Som-hi.

No us puc negar que l'espai imposa. I aquella il·luminació que t'aïlla del públic i et fa sentir centre de totes les mirades. Unes mirades que tu no pots veure i, per tant, no pots interpretar com a feedback de com s'està rebent la teva proposta. Això no t'acoquina però sí que afegeix un plus de tensió que, malgrat els anys d'estar dalt d'un escenari fent música, no desapareix mai. Sí, l'espai imposa però alhora t'ofereix d'altres plusos que no hem pogut tenir sempre que hem actuat en petit format. Aquest cop vam poder sonoritzar-nos com mai -tant pel que rebia el públic com pel que rebíem nosaltres- i això és un luxe. Un altre valor afegit va ser la il·luminació que permet crear un ambient molt especial, focalitzar allò que s'està oferint, donar-li calidesa. Aquest cop, a més, hem pogut projectar al fons les imatges de Philip Larkin que ens acompanyaven tothora i permetien al públic posar cara als versos que estaven escoltant. Tots aquests plusos, doncs, compensaven el fet de no sentir el públic proper i no poder-ne captar l'estat d'ànim. Bé, això no és del tot cert. Els silencis, expectants, sempre parlen d'interès. I alguns aplaudiments espontanis també. Nosaltres hem concebut l'espectacle sense pauses però això no està renyit amb el fet que el públic pugui mostrar-hi el seu assentiment, cosa que sempre agraeixes des d'aquella illa escènica.

La primera anècdota es produeix moments abans de començar quan em dirigeixo al vestíbul de l'Auditori per tal de rebre els meus convidats especials, dos dels traductors de Larkin: en Marcel Riera i el Damià Alou dels quals parlaré més tard. Mentre m'espero, doncs, vaig veient cares dels que van arribant, algunes conegudes -Vilafranca és un poble- i d'altres que no. De cop, però, descobreixo que, entre els assistents hi haurà en Daniel Anglès. Potser a alguns el nom no us digui res, però resulta que és una "eminència" -tot i la seva joventut- en qüestió de teatre musical i, actualment, és un dels membres del jurat del programa "Oh, happy day" (TV3), una mena d'Operación Triunfo a la catalana i en fomat de corals. O sigui que, si ja tenia el cuquet normal d'abans de començar ara estic, "acollonido" -com diria el Màgic Andreu. Ja me l'imagino prement el botó del micròfon vermell i indicant-me que, si no espavilo, hauré d'abandonar el programa… I què hi fa aquí ell? Tant l'interessa Larkin? Tan famosos som els "Ran de les coses"? Després ho desvetllaré.
De com va anar el concert poca cosa us puc dir. Només que em vaig sentir molt bé i m'hi vaig entregar a fons. Amb algun petit error, ja se sap. Però sempre he pensat que és millor equivocar-se per deixar-hi l'ànima que no pas fer-ho perfectament correcte però sense transmetre res. Vaig tenir també la meva batalleta personal amb el pal de micro que, lenta però de manera irreversible, anava inclinant-se cap al terra, cosa que m'obligava a una postura cada cop més encongida fins que, en acabar cada una de les meves intervencions, aprofitava per a resituar el pal a la seva posició inicial. En tot cas coses que, pel que sé no es van notar enfora però que a tu, com a intèrpret, t'afegeixen un punt de neguit del tot innecessari.
Amb la veu final de Larkin ressonant per l'auditori amb el seu "High windows" vam desaparèixer cap a la fosca per a retornar amb els aplaudiments del públic. Semblava que la cosa havia anat bé. Encara guardàvem un darrer cartutx: un tast musical gravat -"Sang"- del nostre proper espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana mentre a la pantalla apareixien els crèdits de Ran de les coses. "Adéu Larkin, Hola Subirana!".

Del que va venir després gairebé no us en puc parlar perquè aquest cop era al camerino recollint les coses i restaurant el cos amb les sensacions rebudes. És allò del "subidón" que sents després d'haver enllestit un repte per a tu important. Tens l'adrenalina a tope i ganes de compartir-la.
Vam haver d'esperar a la finalització de l'acte protocol·lari d'entrega del Premi El lector de l'Odissea. Des del passadís de platea vam saber que l'obra guanyadora era "Un cop morta" una mena de thriller amb humor negre, opera prima de Laura Tejada. I aquí és on vaig aclarir què hi feia Daniel Anglès. resulta que és molt amic del germa de la guanyadora, en Miquel Tejada, amb qui, per cert, he vist que tenen un espectacle conjunt titulat "Cançons inesperades" que promet.
La resta de la nit va transcórrer al vestíbul de l'Auditori xerrant amb la gent. A tots amb els que vaig parlar, l'espectacle els havia encantat i sorprès -gratament- de descobrir-me en aquesta tessitura. En fi, un bany d'ego impressionant que, de tant en tant també va bé.
I encara hi va haver un epíleg genial. Acompanyant als traductors de Larkin en un restaurant de Vilafranca parlant de Larkin i jazz mentre feien el cafè -jo ja no vaig poder menjar perquè havien tancat la cuina i la cafetera. Al Marcel ja el coneixia -és un dels nostres fans més fidels- però al Damià Alou no i em feia molta gràcia saber què li havia semblat tot plegat. Més elogis per al meu ego ja pels núvols i, per acabar-ho d'adobar, em va dedicar l'antologia de Larkin al castellà que ell i Marcelo Cohen van presentar el 2014.
Una dedicatòria molt especial, digna de l'humor del poeta anglès. Deu ser que, a més de traductor de Larkin, exerceix també de mèdium:

Vam acabar al banc de davant del restaurant escoltant un poema sobre castells que el Marcel Riera havia acabat de fer després de veure la millor diada castellera de la història (Tots Sants 2015 a Vilafranca). Irònic, tendre, nostrat, culte, divertit… Espero que algun dia el puguem veure publicat perquè s'ho val!

Quin final per a una nit per a recordar: de Larkin als castells… 

"Vida i mort a Hull"

Continuo endinsant-me en el món larkinià. El personatge, l'escriptor, tenen alguna cosa que em fascina i m'empeny a saber-ne més coses. Intuir quin Larkin hi ha darrere els seus versos, d'on surt aquesta inclinació per la solitud, la tristesa, d'on ve aquest to irònic, a voltes cínic, tan crític amb l'experiència vital, d'on neix la terrible visió d'una mort sense pal·liatius.

Ja fa temps que vaig descobrir a la xarxa el documental "Love and death in Hull" editat per Channel 4, un canal privat anglès amb un cert estatus de canal públic. De seguida -malgrat el meu pobríssim anglès-vaig veure que es tractava d'un documental rigorós i molt interessant que intenta respondre a algunes d'aquestes qüestions que presentava més amunt. Hi apareixen amics i amigues de Larkin, testimonis de la seva infantesa i joventut, així com Maeve Brennan, una de les seves parelles sentimentals. Arrodonint aquesta visió més personal hi trobareu també Andrew Motion, el biògraf de Larkin, i alguns dels escriptors que el van conèixer -com Martin Amis, fill de l'amic de Larkin, Kingsley Amis- i que valoren la seva poesia a la llum de la seva relació personal. En fi, un documental que crec que pot interessar a qualsevol larkinià com jo, i més encara si té una comprensió fluïda de la llengua anglesa.

La família de Larkin, pare, mare i germana.

Larkin envoltat de sa germana i sa mare.

Larkin i Mave Brennan, col·lega a la Universitat de Hull i parella sentimental.

Larkin i Monica Jones, una altra de les seves parelles.

XVIIè premi "El Lector de l'Odissea"

Ja ho tenim aquí! El proper dijous presentarem un altre cop el nostre espectacle "Ran de les coses" sobre Philip Larkin. Ens fa una il·lusió especial per l'escenari, l'Auditori de Vilafranca del Penedès i, sobretot, perquè ens sentim també molt honorats pel fet que els organitzadors del "Premi El Lector de l'Odissea" hagin pensat en nosaltres per a aportar a l'acte el nostre toc personal.

Serà un bolo especial, a casa, entre els nostres, amb la possibilitat de presentar "Ran de les coses" amb les millors condicions tècniques de llum i so. Potser amb alguna petita sorpresa.

A més, ja ha confirmat la seva presència en Damià Alou, traductor de Larkin al castellà, del qual ja hem parlat aquí algun cop.

Això sense comptar un tast del nostre proper espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana: "Surant com les pedres".

En fi, que promet!

Tot assajant "Dom" Larkin

                             

Els "Ran de les coses" tornem als assajos per a refrescar els versos de Philip Larkin. El proper dijous 5 de novembre presentem el nostre espectacle al Premi de l'Odissea i volem estar a punt. 

A més, -és una primícia- segurament hi descobrirem algun detall del proper espectacle: "Surant com les pedres", sobre la poesia de Jaume Subirana. Aviat començarem els assajos per a preparar-lo.

Hi sou tots convidats, ja ho sabeu!

Ran de les coses al Premi "El lector de l'Odissea"

Ja us podem anunciar la propera actuació de "Ran de les coses" amb la poesia de Philip Larkin: ens han convidat a participar en l'acte d'entrega del premi de Narrativa "El lector de l'Odissea". Estem encantats! (i agraïts). Apunteu-vos-ho a l'agenda per si us fa gràcia:

Dia:  5 de novembre

Lloc: Auditori de Vilafranca del Penedès

Hora: 20:30

Tindreu aixi una doble oportunitat, la de gaudir de la poesia de Larkin -o descobrir-la-, i la de ser presents en un acte que es converteix cada any en una veritable festa de la lectura i els lectors.
Us hi esperem!

Atzars vinícoles

Foto: Marta Masachs

Una amiga em va fer arribar aquesta foto ja fa alguns dies. Estava de viatge per l'oest dels Estats Units i va arribar-se a Napa Valley, famós pel conreu vinícola. Com que coneix la meva flaca per Philip Larkin li devia fer molta gràcia trobar aquest vi que porta -no sabia si per simple coincidència- el seu mateix cognom i em va enviar la foto per whatsapp. No vaig aclarir l'origen d'aquesta semblança. Quan torni li ho preguntaré. Pel meu compte he fet una petita recerca i m'ha dut aquí. Pel que entenc del meu anglès aquest Sean Larkin devia ser tot un personatge, un bon vivant escocès que va emigrar als Estats Units i va fer fortuna amb el vi. El seu lema: "Source good grapes, blend the best wines, and enjoy life. "

De moment, aquí la teniu, com una excusa més per a parlar del poeta. He buscat entre els seus poemes i no he trobat gaires cites on el vi hi sigui present. La veritat és que ha estat una cerca superficial i ràpida. A part de dedicar un poema a la confecció d'un gintònic -i de pas fer-se un autohomenatge irònic- ("Condolença en blanc major"), les escasses al·lusions a l'alcohol van lligades més aviat als seus efectes desinhibidors. Com aquests versos del poema "Vides":

"El vi escalfa els ànims i canvia el color:

volen renecs i afirmacions sense perill

sobre febres reumàtiques i la resurrecció,

sobre el regicidi o el pastís de conill."

The wine heats temper and complexion:

Oath-enforced assertions fly

On rheumy fevers, resurrection,

Regicide and rabbit pie.

A Finestrals, Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera.

PD: Potser no estaria malament convèncer a aquest elaborador per a que ens enviés unes quantes caixes i brindar pel poeta als nostres recitals. En prenc nota.

Larkin a l'abadia de Westminster

Una amiga, la Carme Miró, m'ha fet arribar aquest tuit sobre Larkin. El meu anglès limitadíssim -sóc de la generació del francès, si serveix com a disculpa- em permet entendre que aviat Philip Larkin tindrà un lloc ni més ni menys que a l'Abadia de Westminster, al racó dels poetes. Allà es trobarà -i haurà de compartir pis, diguem- amb Chaucer, Charles Dickens i Ted Hugues.

He anat a l'enllaç que proposa el tuit i m'ha semblat entendre que, segurament, Larkin tindrà alguns problemes amb els seus nous veïns de racó. I és que, si coneixeu una mica en Larkin, no era, precisament massa donat a la correcció política. En fi, una notícia més d'aquest poeta tan singular de la qual m'he volgut fer ressò en aquest blog que, malgrat tot, li vol retre homenatge. Almenys aquí no s'ha de discutir amb ningú. 

Segurament, des d'algun altre racó -si és que existeix un paradís dels poetes, ara que, ben pensat, ell buscaria un lloc més solitari, potser la biblioteca de l'Olimp- Philip Larkin diria unes quantes coses  sobre la seva relació amb els capellans:

   "Això sí que és vida!

   Res de Déu,  ni de suar a les fosques per la fal·lera

   de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar

   tot el que penses del mossèn."

   High windows / Finestrals (fragment) 

   Traducció de Marcel Riera