"Ran de les coses" fa ressonar Larkin a l'Auditori de Vilafranca. Quina nit!

Ja podem dir que els "Ran de les coses" hem "fet" un Auditori. Per a nosaltres, un grup modest que fins ara ha actuat en racons de llibreries, cicles poètics diversos, fins i tot al pati d'un restaurant, és tot un privilegi poder presentar la nostra feina en un espai de gran format com l'Auditori de Vilafranca. Un privilegi que hem d'agrair als nostres amics de la llibreria L'Odissea i, especialment, a la comissió que cada any organitza l'acte d'entrega del premi "El lector de l'Odissea".

Jo, que tants cops us he parlat aquí d'aquest esdeveniment, avui me'l mirava des de dins i per això no puc fer-vos una ressenya com cal perquè la distància no m'ho permet. Per a això ja n'hi haurà d'altres, com el nostre amic, lector i company del Grup de Mestres Roderic Villalba que, des del seu blog ha fet un comentari que li agraeixo no perquè sigui elogiós sinó pel simple fet que s'hi hagi interessat. 

Deia, doncs, que no us puc fer una ressenya com cal però sí que puc compartir amb vosaltres algunes sensacions i també algunes anècdotes. Som-hi.

No us puc negar que l'espai imposa. I aquella il·luminació que t'aïlla del públic i et fa sentir centre de totes les mirades. Unes mirades que tu no pots veure i, per tant, no pots interpretar com a feedback de com s'està rebent la teva proposta. Això no t'acoquina però sí que afegeix un plus de tensió que, malgrat els anys d'estar dalt d'un escenari fent música, no desapareix mai. Sí, l'espai imposa però alhora t'ofereix d'altres plusos que no hem pogut tenir sempre que hem actuat en petit format. Aquest cop vam poder sonoritzar-nos com mai -tant pel que rebia el públic com pel que rebíem nosaltres- i això és un luxe. Un altre valor afegit va ser la il·luminació que permet crear un ambient molt especial, focalitzar allò que s'està oferint, donar-li calidesa. Aquest cop, a més, hem pogut projectar al fons les imatges de Philip Larkin que ens acompanyaven tothora i permetien al públic posar cara als versos que estaven escoltant. Tots aquests plusos, doncs, compensaven el fet de no sentir el públic proper i no poder-ne captar l'estat d'ànim. Bé, això no és del tot cert. Els silencis, expectants, sempre parlen d'interès. I alguns aplaudiments espontanis també. Nosaltres hem concebut l'espectacle sense pauses però això no està renyit amb el fet que el públic pugui mostrar-hi el seu assentiment, cosa que sempre agraeixes des d'aquella illa escènica.

La primera anècdota es produeix moments abans de començar quan em dirigeixo al vestíbul de l'Auditori per tal de rebre els meus convidats especials, dos dels traductors de Larkin: en Marcel Riera i el Damià Alou dels quals parlaré més tard. Mentre m'espero, doncs, vaig veient cares dels que van arribant, algunes conegudes -Vilafranca és un poble- i d'altres que no. De cop, però, descobreixo que, entre els assistents hi haurà en Daniel Anglès. Potser a alguns el nom no us digui res, però resulta que és una "eminència" -tot i la seva joventut- en qüestió de teatre musical i, actualment, és un dels membres del jurat del programa "Oh, happy day" (TV3), una mena d'Operación Triunfo a la catalana i en fomat de corals. O sigui que, si ja tenia el cuquet normal d'abans de començar ara estic, "acollonido" -com diria el Màgic Andreu. Ja me l'imagino prement el botó del micròfon vermell i indicant-me que, si no espavilo, hauré d'abandonar el programa… I què hi fa aquí ell? Tant l'interessa Larkin? Tan famosos som els "Ran de les coses"? Després ho desvetllaré.
De com va anar el concert poca cosa us puc dir. Només que em vaig sentir molt bé i m'hi vaig entregar a fons. Amb algun petit error, ja se sap. Però sempre he pensat que és millor equivocar-se per deixar-hi l'ànima que no pas fer-ho perfectament correcte però sense transmetre res. Vaig tenir també la meva batalleta personal amb el pal de micro que, lenta però de manera irreversible, anava inclinant-se cap al terra, cosa que m'obligava a una postura cada cop més encongida fins que, en acabar cada una de les meves intervencions, aprofitava per a resituar el pal a la seva posició inicial. En tot cas coses que, pel que sé no es van notar enfora però que a tu, com a intèrpret, t'afegeixen un punt de neguit del tot innecessari.
Amb la veu final de Larkin ressonant per l'auditori amb el seu "High windows" vam desaparèixer cap a la fosca per a retornar amb els aplaudiments del públic. Semblava que la cosa havia anat bé. Encara guardàvem un darrer cartutx: un tast musical gravat -"Sang"- del nostre proper espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana mentre a la pantalla apareixien els crèdits de Ran de les coses. "Adéu Larkin, Hola Subirana!".

Del que va venir després gairebé no us en puc parlar perquè aquest cop era al camerino recollint les coses i restaurant el cos amb les sensacions rebudes. És allò del "subidón" que sents després d'haver enllestit un repte per a tu important. Tens l'adrenalina a tope i ganes de compartir-la.
Vam haver d'esperar a la finalització de l'acte protocol·lari d'entrega del Premi El lector de l'Odissea. Des del passadís de platea vam saber que l'obra guanyadora era "Un cop morta" una mena de thriller amb humor negre, opera prima de Laura Tejada. I aquí és on vaig aclarir què hi feia Daniel Anglès. resulta que és molt amic del germa de la guanyadora, en Miquel Tejada, amb qui, per cert, he vist que tenen un espectacle conjunt titulat "Cançons inesperades" que promet.
La resta de la nit va transcórrer al vestíbul de l'Auditori xerrant amb la gent. A tots amb els que vaig parlar, l'espectacle els havia encantat i sorprès -gratament- de descobrir-me en aquesta tessitura. En fi, un bany d'ego impressionant que, de tant en tant també va bé.
I encara hi va haver un epíleg genial. Acompanyant als traductors de Larkin en un restaurant de Vilafranca parlant de Larkin i jazz mentre feien el cafè -jo ja no vaig poder menjar perquè havien tancat la cuina i la cafetera. Al Marcel ja el coneixia -és un dels nostres fans més fidels- però al Damià Alou no i em feia molta gràcia saber què li havia semblat tot plegat. Més elogis per al meu ego ja pels núvols i, per acabar-ho d'adobar, em va dedicar l'antologia de Larkin al castellà que ell i Marcelo Cohen van presentar el 2014.
Una dedicatòria molt especial, digna de l'humor del poeta anglès. Deu ser que, a més de traductor de Larkin, exerceix també de mèdium:

Vam acabar al banc de davant del restaurant escoltant un poema sobre castells que el Marcel Riera havia acabat de fer després de veure la millor diada castellera de la història (Tots Sants 2015 a Vilafranca). Irònic, tendre, nostrat, culte, divertit… Espero que algun dia el puguem veure publicat perquè s'ho val!

Quin final per a una nit per a recordar: de Larkin als castells…