Atzars vinícoles

Foto: Marta Masachs

Una amiga em va fer arribar aquesta foto ja fa alguns dies. Estava de viatge per l'oest dels Estats Units i va arribar-se a Napa Valley, famós pel conreu vinícola. Com que coneix la meva flaca per Philip Larkin li devia fer molta gràcia trobar aquest vi que porta -no sabia si per simple coincidència- el seu mateix cognom i em va enviar la foto per whatsapp. No vaig aclarir l'origen d'aquesta semblança. Quan torni li ho preguntaré. Pel meu compte he fet una petita recerca i m'ha dut aquí. Pel que entenc del meu anglès aquest Sean Larkin devia ser tot un personatge, un bon vivant escocès que va emigrar als Estats Units i va fer fortuna amb el vi. El seu lema: "Source good grapes, blend the best wines, and enjoy life. "

De moment, aquí la teniu, com una excusa més per a parlar del poeta. He buscat entre els seus poemes i no he trobat gaires cites on el vi hi sigui present. La veritat és que ha estat una cerca superficial i ràpida. A part de dedicar un poema a la confecció d'un gintònic -i de pas fer-se un autohomenatge irònic- ("Condolença en blanc major"), les escasses al·lusions a l'alcohol van lligades més aviat als seus efectes desinhibidors. Com aquests versos del poema "Vides":

"El vi escalfa els ànims i canvia el color:

volen renecs i afirmacions sense perill

sobre febres reumàtiques i la resurrecció,

sobre el regicidi o el pastís de conill."

The wine heats temper and complexion:

Oath-enforced assertions fly

On rheumy fevers, resurrection,

Regicide and rabbit pie.

A Finestrals, Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera.

PD: Potser no estaria malament convèncer a aquest elaborador per a que ens enviés unes quantes caixes i brindar pel poeta als nostres recitals. En prenc nota.

Larkin a l'abadia de Westminster

Una amiga, la Carme Miró, m'ha fet arribar aquest tuit sobre Larkin. El meu anglès limitadíssim -sóc de la generació del francès, si serveix com a disculpa- em permet entendre que aviat Philip Larkin tindrà un lloc ni més ni menys que a l'Abadia de Westminster, al racó dels poetes. Allà es trobarà -i haurà de compartir pis, diguem- amb Chaucer, Charles Dickens i Ted Hugues.

He anat a l'enllaç que proposa el tuit i m'ha semblat entendre que, segurament, Larkin tindrà alguns problemes amb els seus nous veïns de racó. I és que, si coneixeu una mica en Larkin, no era, precisament massa donat a la correcció política. En fi, una notícia més d'aquest poeta tan singular de la qual m'he volgut fer ressò en aquest blog que, malgrat tot, li vol retre homenatge. Almenys aquí no s'ha de discutir amb ningú. 

Segurament, des d'algun altre racó -si és que existeix un paradís dels poetes, ara que, ben pensat, ell buscaria un lloc més solitari, potser la biblioteca de l'Olimp- Philip Larkin diria unes quantes coses  sobre la seva relació amb els capellans:

   "Això sí que és vida!

   Res de Déu,  ni de suar a les fosques per la fal·lera

   de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar

   tot el que penses del mossèn."

   High windows / Finestrals (fragment) 

   Traducció de Marcel Riera

Finestrals (Larkin - Marta Pérez)

La Marta Pérez Sierra, a part de convidar-nos al Contrapunt Poètic amb el nostre "Ran de les coses, ha fet aquest petit i deliciós muntatge a partir d'un fragment de "Finestrals" de Philip Larkin. Gràcies, Marta!

Us esperem el proper dijous 3 de juliol a St Feliu de Llobregat, a l'Aula de Música i Teatre Musical, C/ Laureà Miró, 41. A les 7 de la tarda!!

… i l'any 2014, més Larkin!

El Pep Puig -el nostre rapsode de capçalera- ens ha regalat aquest preciós vídeo promocional de Ran de les coses. Amb ell volem tancar aquest 2013 que ens ha permès estrenar l'espectacle sobre Larkin, tot esperant que el 2014 sigui -a part de moltes coses més- l'any en què puguem escampar arreu la nostra particular visió d'aquest poeta anglès.  Molt bon any a tothom!

Finestrals

Finestrals


Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís


que els grans hem somniat tota la vida :
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici


cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si 
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar : Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera


de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.


I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals :
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.


Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.