Centenari de Philip Larkin!!

 

La meva aportació al centenari de Philip Larkin, el proper 9 d'agost. Si aneu a la pàgina oficial en podreu saber més coses:  

Larkin for ever!!

Retorn a Larkin (confinat a casa pel coronavirus)

Ves per on, aquests dies de confinament ha vingut al meu cap un poema de Larkin que vaig musicar fa alguns anys: Retorn als gripaus. Larkin hi parlava de la seva necessitat del treball -malgrat ser una càrrega, un gripau- perquè, més enllà de la feina només hi veia un univers de personatges desolats, fora del món.

No hagués pensat mai que en faria la lectura que n'he fet aquests dies mentre pensava com enyorem tots la normalitat. I el treball en forma una part molt important. Aquí el teniu, en una filmació casolana aprofitant imatges d'un muntatge de Pep Puig i d'altres d'arrabassades d'internet (ho sento però no sé ara d'on). El so és d'un enregistrament casolà que vaig fer d'aquesta peça conjuntament amb dos dels membres de Ran de les coses: Josep Martí (harmònica) i Pep Garcia (baix). La traducció de l'original Toads revisited és de Josep M. Jaumà. 

Bon confinament. Quedeu-vos a casa, amb o sense treball.

Retorn als gripaus

Passejar pel parc hauria

d’ésser millor que treballar :

l’estany, la llum del sol,

la gespa on reposar,

somort renou d’infants

minyones d’uniforme...

No és que sigui un mal lloc,

però no em fa cap gràcia

d’arribar a ser un d’aquests

que et trobes a les tardes,

hemiplègics fent uns passos,

oficinistes amb espasmes,

malalts accidentats

pàlids com la cera

i tipus d’abrics llargs

furgant les papereres...

Tots fugint del gripau

treball, per ximples o dèbils.

Imagina’t ser un d’ells!

Sentir tocar les hores,

veure repartir el pa,

veure el sol que se’n va

i els nens tornant d’escola;

imagina’t ser un d’ells

capficant-se amb misèries

vora un reng de lobèlies,

sense tenir on anar

ni amb qui parlar...

No : doneu-me el meu despatx,

la secretària empolistrada,

el : “Vol-que-li-guardi-la-trucada?”

Què podria respondre

si a les quatre ja és fosc

i acabem un altre any?

Do’m el braç, vell gripau;

ajuda’m, Cami del Cementiri avall.

Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà.

Ran de… l'O.R.I.N.A.L.

Ja hem larkinejat a l'Horiginal. Ens feia molta il·lusió tocar i recitar en aquest espai tan emblemàtic de la poesia més independent, innovadora. I actuar davant de dues taules que conserven els versos de dos dels seus habitants més estimats: Francesc Garriga i Carles Hac Mor.

Tot i la calor asfixiant d'un juny incipient els versos de Larkin van sonar per a un públic entregat d'entrada. Entre els assistents en Jaume Subirana -de qui estem "Surant…" els versos-, l'Ester Andorrà -editora de Labreu i de l'esplèndid "Finestrals" larkinià traduït per en Marcel Riera, que també va venir -és el nostre primer fan- ni més ni menys que acabat d'arribar de Venècia! Un agraiment a tots. Com també a la Cecília Bellorín, companya veneçolana de matins al CAT i a qui em va fer una il·lusió molt gran poder retrobar.

Tres dies després d'estrenar "Surant com les pedres", el nostre nou espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, canviàvem de xip i recuperàvem uns versos i unes melodies que ens han acompanyat durant més de tres anys i que ja sentim com a nostres. En certa manera era com tornar a tocar "a casa".

I així és com ens vam sentir a l'Horiginal, sobretot gràcies a l'escalf del Ferran Garcia, alma mater d'aquest cicle que va engegar amb en Josep Pedrals i que ara porta en solitari. Bé, en solitari no, amb la companyia i el suport de la seva companya. Moltes gràcies als dos per acollir-nos.

En Ferran Garcia  (foto Gabriel Massana, El PUNT/AVUI)

El Ferran, que és també artista plàstic, és l'autor de la decoració del local també conegut popularment com l'O.R.I.N.A.L. (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Amb les esplèndides fotos que ell mateix ens va fer acabem aquesta petita ressenya, esperant que puguem retornar a aquest espai ben aviat.

Larkin a l'Horiginal

Darrerament sens acumulen els concerts. Quan tot just estem a punt de presentar aquest diumenge el nou espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, Surant com les pedres, per fi actuarem a l'Horiginal dins del seu cicle poètico-musical. Feia molt de temps que hi anàvem al darrere i ens fa molta il·lusió participar-hi.

O sigui que teniu una nova ocasió per a sentir els versos de Philip Larkin, el nostre Ran de les coses, el proper dimecres, dia 8 de juny, a les 20:30, al C/ Ferlandina 29 (a tocar del MACBA) a Barcelona.

"Ran de les coses" fa ressonar Larkin a l'Auditori de Vilafranca. Quina nit!

Ja podem dir que els "Ran de les coses" hem "fet" un Auditori. Per a nosaltres, un grup modest que fins ara ha actuat en racons de llibreries, cicles poètics diversos, fins i tot al pati d'un restaurant, és tot un privilegi poder presentar la nostra feina en un espai de gran format com l'Auditori de Vilafranca. Un privilegi que hem d'agrair als nostres amics de la llibreria L'Odissea i, especialment, a la comissió que cada any organitza l'acte d'entrega del premi "El lector de l'Odissea".

Jo, que tants cops us he parlat aquí d'aquest esdeveniment, avui me'l mirava des de dins i per això no puc fer-vos una ressenya com cal perquè la distància no m'ho permet. Per a això ja n'hi haurà d'altres, com el nostre amic, lector i company del Grup de Mestres Roderic Villalba que, des del seu blog ha fet un comentari que li agraeixo no perquè sigui elogiós sinó pel simple fet que s'hi hagi interessat. 

Deia, doncs, que no us puc fer una ressenya com cal però sí que puc compartir amb vosaltres algunes sensacions i també algunes anècdotes. Som-hi.

No us puc negar que l'espai imposa. I aquella il·luminació que t'aïlla del públic i et fa sentir centre de totes les mirades. Unes mirades que tu no pots veure i, per tant, no pots interpretar com a feedback de com s'està rebent la teva proposta. Això no t'acoquina però sí que afegeix un plus de tensió que, malgrat els anys d'estar dalt d'un escenari fent música, no desapareix mai. Sí, l'espai imposa però alhora t'ofereix d'altres plusos que no hem pogut tenir sempre que hem actuat en petit format. Aquest cop vam poder sonoritzar-nos com mai -tant pel que rebia el públic com pel que rebíem nosaltres- i això és un luxe. Un altre valor afegit va ser la il·luminació que permet crear un ambient molt especial, focalitzar allò que s'està oferint, donar-li calidesa. Aquest cop, a més, hem pogut projectar al fons les imatges de Philip Larkin que ens acompanyaven tothora i permetien al públic posar cara als versos que estaven escoltant. Tots aquests plusos, doncs, compensaven el fet de no sentir el públic proper i no poder-ne captar l'estat d'ànim. Bé, això no és del tot cert. Els silencis, expectants, sempre parlen d'interès. I alguns aplaudiments espontanis també. Nosaltres hem concebut l'espectacle sense pauses però això no està renyit amb el fet que el públic pugui mostrar-hi el seu assentiment, cosa que sempre agraeixes des d'aquella illa escènica.

La primera anècdota es produeix moments abans de començar quan em dirigeixo al vestíbul de l'Auditori per tal de rebre els meus convidats especials, dos dels traductors de Larkin: en Marcel Riera i el Damià Alou dels quals parlaré més tard. Mentre m'espero, doncs, vaig veient cares dels que van arribant, algunes conegudes -Vilafranca és un poble- i d'altres que no. De cop, però, descobreixo que, entre els assistents hi haurà en Daniel Anglès. Potser a alguns el nom no us digui res, però resulta que és una "eminència" -tot i la seva joventut- en qüestió de teatre musical i, actualment, és un dels membres del jurat del programa "Oh, happy day" (TV3), una mena d'Operación Triunfo a la catalana i en fomat de corals. O sigui que, si ja tenia el cuquet normal d'abans de començar ara estic, "acollonido" -com diria el Màgic Andreu. Ja me l'imagino prement el botó del micròfon vermell i indicant-me que, si no espavilo, hauré d'abandonar el programa… I què hi fa aquí ell? Tant l'interessa Larkin? Tan famosos som els "Ran de les coses"? Després ho desvetllaré.
De com va anar el concert poca cosa us puc dir. Només que em vaig sentir molt bé i m'hi vaig entregar a fons. Amb algun petit error, ja se sap. Però sempre he pensat que és millor equivocar-se per deixar-hi l'ànima que no pas fer-ho perfectament correcte però sense transmetre res. Vaig tenir també la meva batalleta personal amb el pal de micro que, lenta però de manera irreversible, anava inclinant-se cap al terra, cosa que m'obligava a una postura cada cop més encongida fins que, en acabar cada una de les meves intervencions, aprofitava per a resituar el pal a la seva posició inicial. En tot cas coses que, pel que sé no es van notar enfora però que a tu, com a intèrpret, t'afegeixen un punt de neguit del tot innecessari.
Amb la veu final de Larkin ressonant per l'auditori amb el seu "High windows" vam desaparèixer cap a la fosca per a retornar amb els aplaudiments del públic. Semblava que la cosa havia anat bé. Encara guardàvem un darrer cartutx: un tast musical gravat -"Sang"- del nostre proper espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana mentre a la pantalla apareixien els crèdits de Ran de les coses. "Adéu Larkin, Hola Subirana!".

Del que va venir després gairebé no us en puc parlar perquè aquest cop era al camerino recollint les coses i restaurant el cos amb les sensacions rebudes. És allò del "subidón" que sents després d'haver enllestit un repte per a tu important. Tens l'adrenalina a tope i ganes de compartir-la.
Vam haver d'esperar a la finalització de l'acte protocol·lari d'entrega del Premi El lector de l'Odissea. Des del passadís de platea vam saber que l'obra guanyadora era "Un cop morta" una mena de thriller amb humor negre, opera prima de Laura Tejada. I aquí és on vaig aclarir què hi feia Daniel Anglès. resulta que és molt amic del germa de la guanyadora, en Miquel Tejada, amb qui, per cert, he vist que tenen un espectacle conjunt titulat "Cançons inesperades" que promet.
La resta de la nit va transcórrer al vestíbul de l'Auditori xerrant amb la gent. A tots amb els que vaig parlar, l'espectacle els havia encantat i sorprès -gratament- de descobrir-me en aquesta tessitura. En fi, un bany d'ego impressionant que, de tant en tant també va bé.
I encara hi va haver un epíleg genial. Acompanyant als traductors de Larkin en un restaurant de Vilafranca parlant de Larkin i jazz mentre feien el cafè -jo ja no vaig poder menjar perquè havien tancat la cuina i la cafetera. Al Marcel ja el coneixia -és un dels nostres fans més fidels- però al Damià Alou no i em feia molta gràcia saber què li havia semblat tot plegat. Més elogis per al meu ego ja pels núvols i, per acabar-ho d'adobar, em va dedicar l'antologia de Larkin al castellà que ell i Marcelo Cohen van presentar el 2014.
Una dedicatòria molt especial, digna de l'humor del poeta anglès. Deu ser que, a més de traductor de Larkin, exerceix també de mèdium:

Vam acabar al banc de davant del restaurant escoltant un poema sobre castells que el Marcel Riera havia acabat de fer després de veure la millor diada castellera de la història (Tots Sants 2015 a Vilafranca). Irònic, tendre, nostrat, culte, divertit… Espero que algun dia el puguem veure publicat perquè s'ho val!

Quin final per a una nit per a recordar: de Larkin als castells… 

XVIIè premi "El Lector de l'Odissea"

Ja ho tenim aquí! El proper dijous presentarem un altre cop el nostre espectacle "Ran de les coses" sobre Philip Larkin. Ens fa una il·lusió especial per l'escenari, l'Auditori de Vilafranca del Penedès i, sobretot, perquè ens sentim també molt honorats pel fet que els organitzadors del "Premi El Lector de l'Odissea" hagin pensat en nosaltres per a aportar a l'acte el nostre toc personal.

Serà un bolo especial, a casa, entre els nostres, amb la possibilitat de presentar "Ran de les coses" amb les millors condicions tècniques de llum i so. Potser amb alguna petita sorpresa.

A més, ja ha confirmat la seva presència en Damià Alou, traductor de Larkin al castellà, del qual ja hem parlat aquí algun cop.

Això sense comptar un tast del nostre proper espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana: "Surant com les pedres".

En fi, que promet!

Tot assajant "Dom" Larkin

                             

Els "Ran de les coses" tornem als assajos per a refrescar els versos de Philip Larkin. El proper dijous 5 de novembre presentem el nostre espectacle al Premi de l'Odissea i volem estar a punt. 

A més, -és una primícia- segurament hi descobrirem algun detall del proper espectacle: "Surant com les pedres", sobre la poesia de Jaume Subirana. Aviat començarem els assajos per a preparar-lo.

Hi sou tots convidats, ja ho sabeu!

Ran de les coses al Premi "El lector de l'Odissea"

Ja us podem anunciar la propera actuació de "Ran de les coses" amb la poesia de Philip Larkin: ens han convidat a participar en l'acte d'entrega del premi de Narrativa "El lector de l'Odissea". Estem encantats! (i agraïts). Apunteu-vos-ho a l'agenda per si us fa gràcia:

Dia:  5 de novembre

Lloc: Auditori de Vilafranca del Penedès

Hora: 20:30

Tindreu aixi una doble oportunitat, la de gaudir de la poesia de Larkin -o descobrir-la-, i la de ser presents en un acte que es converteix cada any en una veritable festa de la lectura i els lectors.
Us hi esperem!

Anul·lat el recital a La Poeteca

Aquí sota teniu la notícia del blog de la Poeteca que avisava del nostre recital de demà. Malauradament hem d'informar-vos que, per una afonia del cantant aquest acte s'ha anul·lat. Esperem poder-lo programar en una altra ocasió (tot i que ja en van tres intents fallits: si no cregués en els mal averanys pensaria…).

A la tercera… Ran de les coses al cicle de La Poeteca!

"Ran de les coses" actuant a la llibreria Nollegiu l'estiu passat

    CANVI DE DATA!!!!  4 DE JUNY

Després de dos intents fallits els Ran de les coses tornem a la Poeteca, el cicle poètic comandat per M Antònia Massanet, poeta, crític literari i impulsora cultural, amb ganes d'oferir-vos el nostre espectacle sobre Philip Larkin. A la tercera va la vençuda!! (no, aquest no és el títol de l'espectacle és un crit d'esperança)

Ens agradaria que us animéssiu a venir i fóssim colla, encara que, vingueu els que vingueu, estarem encantats d'actuar per a vosaltres i compartir durant una estona la poesia trista, irònica, vital al cap i a la fi, d'aquest anglès inclassificable.

Si us animeu a venir, ens trobareu a:

La Createca, Carrer Comte Borrell, 122 de Barcelona (a l'esquerra de l'Eixample)

dijous 4 de juny a les 20:30

Ja us ho tornarem a recordar quan s'acosti. De moment, reserveu-ho a l'agenda!

Una de freda i una de calenta

Un altre cop ens veiem obligats a informar-vos que el recital de Ran de les coses que s'havia de fer al cicle La Poeteca el proper dia 29 de gener ha quedat ajornat fins a nou avís. No sé què pensaria Larkin d'aquesta situació però segurament se li acudiria algun comentari sorneguer. Estem "gafats"? (perdó: som malastrucs?) Esperem que no. En tot cas ja us informarem de la nova data.

Aprofito el mateix post per a una notícia més positiva. A l'epíleg del darrer poemari de Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar, el poeta català cita Larkin com un dels seus models poètics (!!). Us cito el fragment on surt, però la lectura completa del text ja ha aparegut a la revista El Núvol és, com sempre molt interessant i iimprescindible. Però això es feina per a un altre dia.

De moment, l'al·lusió a Larkin:

Fins ara, la meva vida ha estat la poesia i continua sent-ho. Res no ha tingut poder sobre mi si se m’ha permès escriure-la. Circumstàncies que, sense la poesia, m’haurien debilitat, m’han enfortit. La llengua en la qual parlo i la llengua en la qual escric els poemes és la mateixa. Així ho van fer els poetes dels qui ho he après, com Gabriel Ferrater o Philip Larkin. Altres, al contrari, accentuen la diferència entre la llengua parlada i la del poema, com és el cas de Josep Carner. Però tots ells m’han ensenyat que la inspiració, per llunyà o estrany que sembli a vegades el poema, no pot venir més que de la pròpia vida.

Bona reivindicació de la llengua poètica de Larkin, no? Quina il·lusió em fa unir aquests dos poetes per a mi tan estimats.

"Ran de les coses" a la Poeteca

Després d'un intent fallit el mes de novembre -per raons alienes a l'empresa, com se sol dir-, els Ran de les coses tornem a la Poeteca, el cicle poètic comandat per M Antònia Massanet, poeta, crític literari i impulsora cultural, amb ganes d'oferir-vos el nostre espectacle sobre Philip Larkin.

Ens agradaria que us animéssiu a venir i fóssim colla, encara que, vingueu els que vingueu, estarem encantats d'actuar per a vosaltres i compartir durant una estona la poesia trista, irònica, vital al cap i a la fi, d'aquest anglès inclassificable.

Si us animeu a venir, ens trobareu a:

La Createca, Carrer Comte Borrell, 122 de Barcelona (a l'esquerra de l'Eixample)

dijous 29 de gener a les 20:30

I, per què us animeu, aquí teniu un tast:

Ran de les coses "ataca" de nou

M Antònia Massanet

Larkin cavalca de nou. Els "Ran de les coses" estem convidats a oferir el nostre recital sobre Philip Larkin a La Poeteca, un espai amb programació estable, sota la coordinació de la poeta mallorquina M Antònia Massanet. De fet, La Poeteca és l'espai poètic de La Createca, un bar amb ganes de compartir també propostes culturals diverses.

Si us animeu a venir, ens trobareu al Carrer Comte Borrell, 122 de Barcelona, a l'esquerra de l'Eixample, el dijous 13 de novembre a les 20:30.

Larkin a Shangri-La (Cal Magre)

Foto: Josep M Aloy

Arribes a Cal Magre per un pendent sobtat de la carretera i, de cop, estàs en un altre món. Una mena de Shangri-La, aquell paradís mític que hi havia en algun racó perdut entre els cims imponents de l'Himàlaia. Ja sé que el turó de Cal Magre deu tenir com a molt algunes desenes de metres, però no exagero gens si dic que és un racó per a perdre-s'hi, un lloc on el temps s'atura i el viatger -perdut o no- desitja quedar-s'hi, si no eternament, almenys tota una tarda mentre el sol es va fonent lentament i va donant pas a una nit on els galls -miraculosament, car és un paradís- canten de nit. 

Si ahir vam poder compartir els versos de Philip Larkin en aquest petit edèn és gràcies als seus preservadors: la Flora i el Lluís. El seu zel va més enllà de protegir el lloc de visites inoportunes, més enllà de l'amabilitat social que deia Larkin. És una mena d'acomboiament maternal que es desviu pel visitant, sigui qui sigui, i intenta que durant la seva estada s'hi senti com a casa, o sigui feliç. Així ens vam sentir acollits els Ran de les coses. I em consta que dispensen aquest mateix tracte a gent molt més famosa, senzillament perquè no fan distincions amb ningú.

La màgia de Larkin féu, un cop més, el seu efecte entre les assistents. Tothom queda gratament sorprès d'aquest anglès que ningú coneixia. Tothom -almenys els que es pronuncien- queda captivat pel Larkin poeta, però també pel Larkin personatge que tan bé encarna el Pep Puig: amb aquell punt just de sorna, tristesa i timidesa. Sempre he dit -i sempre ho repeteixo als recitals- que és un luxe per a mi poder actuar amb Els Peps. No podria haver triat tres companys millors per aquest viatge a Larkinland. A part del Puig, m'acompanyen dos amics que aporten, cadascú a la seva manera, un plus de qualitat al nostre projecte: la sensibilitat musical exquisida del Josep Martí, toqui el que toqui, i aquesta complicitat del Pep Garcia al baix, que va més enllà de les notes del seu instrument. 

I si tot això ho fas a l'era de Cal Magre, a la fresca d'una nit de juliol esplèndida i en la companyia d'un públic també còmplice… què més vols, sinó allargar l'estada en aquest racó? Per això allargues les converses, deixant que el temps passi sense voler que ho faci. Encara que alguns l'endemà hauran de llevar-se d'hora. Però et sents una mica al marge del temps i l'espai perquè estàs al teu Shangri-La particular. Un paradís on fins i tot els galls -miraculosament, car és un paradís- deixen de cantar de nit quan senten poesia.

Bolo final Ran de les coses: Larkin-Tour estiu 2014

A l'era de Cal Magre hi passa "Ran de les coses"

Quin juliol més larkinià!

Ja us podem oferir el cartell dels dijous a Cal Magre, on diuen que "Hi passen coses".
Aquest eslògan sembla fet a mida per a nosaltres, els "Ran de les coses", perquè el dijous de la setmana vinent… hi passem nosaltres.

Ens faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu. L'oferta és immillorable:  a la fresca de l'era  de Cal Magre, després d'un bon soparet, la poesia de Philip Larkin esquitxada d'uns tocs musicals. I el nostre Larkin particular: el Pep Puig, recitant de manera magistral els versos d'aquest anglès tan singular.

Us animeu?

Feu la reserva!

Aquest divendres Larkin a la llibreria No llegiu!!!

Nota: l'Eduard Garcia sóc jo! (els follets de la impremta…)

"Lletres al passatge" recorda l'acte dedicat a Philip Larkin

El setmanari penedesenc El 3 de Vuit acaba d'incloure en l'edició d'aquest divendres 4 de juliol el suplement "Lletres al passatge" editat per l'Agrícol - Centre Artístic del Penedès. Al seu interior s'hi recullen amb tot luxe de detalls les principals activitats impulsades per la secció literària d'aquesta associació durant l'any 2013. Si en fem esment aquí és perquè inclou la presentació de la poesia de Philip Larkin que vam fer Ran de les coses, el passat juliol, que, de fet, en va ser l'estrena. A part d'un article de l'Anna Ruiz Mestres -que ja va aparèixer al 3 de Vuit com a ressenya de l'acte i d'informació diversa sobre el poeta anglès i l'espectacle Ran de les coses, s'hi pot llegir un text de Marcel Riera, un dels traductors de Larkin al català, que també fou present en la vetllada poètico-musical. Gràcies a l'Agrícol un cop més, especialment a l'Anna Ruiz i el Xavier Hernández, per apostar per la promoció cultural a Vilafranca.

Un tast de "Ran de les coses" al Contrapunt poètic

Més ressons de l'espectacle de dijous a St Feliu. La Marta Pérez, coordinadora del cicle Contrapunt Poètic, ens ha enviat aquest video-resum d'alguns moments de la intervenció de "Ran de les coses". Gràcies, Marta!  És una bona mostra d'un concert que recordarem amb un carinyo especial. Un tast pels que no hi vau poder ser, un bonic souvenir pels que vam tenir aquesta immensa sort.

Més a prop de la felicitat

Comunió. Feeling. Sinergia. Podria continuar cercant paraules que definissin l'acte d'ahir a l'Aula de Música de St Feliu de Llobregat. I segurament en trobaria moltes d'altres també plenament significatives: emoció, sentiment, acollida, connexió… Poques vegades he viscut com a intèrpret una experiència com la que vam compartir -una paraula més- al Contrapunt Poètic amb Ran de les coses mentre desgranàvem la poesia de Philip Larkin. Un silenci expectant, gairebé diria religiós -quan això vol dir d'un gran respecte-, d'una receptivitat màxima, més enllà del contingut en si mateix. Perquè, diguem-ho clar també, el públic del Contrapunt és un públic agraïdíssim, que ja t'ha concedit el benefici del dubte abans que comencis, perquè està obert a escoltar sense cap premissa que el condicioni. I així és un gust actuar. Rectifico. És un luxe, per a qualsevol que vulgui presentar una proposta artística del tipus que sigui. 

Em consta que al llarg d'aquest cicle hi han passat propostes molt diverses i, pel que vaig poder captar en la xerrada posterior, totes han estat molt ben acollides. I això és mèrit del nucli organitzador, el que, en terminologia castellera anomenaríem una tripleta màgica: la Marta Pérez Sierra, poeta, la Lourdes Borrell pedagoga musical i responsable de l'Aula de Musica i Teatre musical, juntament amb el també músic i il·lustrador Pere Borrell. Crec que amb iniciatives com el Contrapunt poètic es fa possible allò que algú va verbalitzar més o menys així: "venim a aquí i passem una estona meravellosa, rebent un munt de coses boniques, de manera que te'n vas a casa ple d'energia, de felicitat."

Així ens vam sentir nosaltres, us ho asseguro. No només per com va anar l'espectacle sinó també per l'estona que vam poder gaudir després, tot tastant uns deliciosos canapés que un parell de voluntàries havien elaborat amb tot el seu amor i el seu bon fer.

En fi, no sé si els versos de Larkin seran recordats quan, d'aquí un temps algú parli de la vetllada d'ahir. És igual. L'important és que van servir de catalitzadors d'uns moments de felicitat -ell, que se'l coneix com el poeta de la infelicitat!-, dels quals en quedarà, més que unes paraules, una sensació de benestar lligat a la gent amb qui la vam compartir. Gràcies, gràcies, gràcies. 

Em vénen al cap uns versos de Larkin que semblen escrits expressament per a moments així:

"em vaig dedicar a retornar, a aquells

que confiaven en mi, els afectes perduts;

no ens va servir de res, ni a ells ni a mi,

però així vam ser tots més a prop

(o ens ho va semblar) d’aquell guirigall

que si ens l’haguéssim perdut separadament."

(Philip Larkin, fragment de Condolença en blanc major)