La feina dels poetes

Twitter té sorpreses com aquesta:  del compte


Literature & Books @Lit_Books

m'ha arribat aquesta il·lustració sobre les feines del poetes. Si mireu bé hi trobareu Philip Larkin:

"La professió de bibliotecari fa per mi -m'agrada l'atmosfera de les biblioteques- i té la barreja justa d'interès acadèmic i administració que s'adiu amb els meus talents particulars, tal com són. Sempre he pensat que una feina fixa no era mala cosa per a un poeta."

Philip larkin, de l'entrevista de Myriam Gross a The Observer (1979): "A voice of our time" Ed. Labreu

Sobre la meva obra...

"Potser m'adulo a mi mateix però crec que, en cert sentit, sóc com Evelyn Waugh o John Betjeman, o sigui, que no hi ha gaire cosa a dir sobre la meva obra. Quan n'has llegit un poema, ja està, és prou clar què vol dir."

"Destesto els qui llegeixen la meva obra perquè els han dit que ho facin i també què n'han de pensar. De veritat que els negaria. Vull que els lectors sentin que si, que mai no havien pensat d'aquesta manera però que és així."

("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

El jazz i la poesia

"El meu interès pel jazz va començar així que vaig sentir qualsevol cosa amb un compàs de quatre temps que, aleshores, era música de ball. Jack Payne, Billy Cotton, Harry Roy. Vaig escoltar bandes com aquestes durant un temps espantosament llarg sense adonar-me que allò era una cosa anomenada jazz americà. Dec haver après dotzenes de lletres de cançons de ball, senzillament escoltant música de ball. Em sembla que eren com una mena de poesia tradicional. N'hi havia algunes de força dolentes, però sovint em pregunto si la meva assumpció que un poema és una cosa que rima i escandeix no prové d'haver-les escoltat... i he de dir que algunes eren molt sofisticades."

("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

Escriure un poema

"Un poema pot venir de seguida. L'escrius de cop i l'endemà en canvies una paraula o dues i ja està. Un altre trigarà  més, mesos potser. Allò que sempre és veritat és que la idea d'un poema i un trosset d'un poema, un fragment o un vers -no cal que sigui el primer- vénen simultàniament. Segons la meva experiència mai no t'asseus i dius : ara escriuré un poema sobre això o allò, en abstracte."


("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

El poeta bibliotecari

"M’estava a casa plàcidament assegut escrivint Jill quan el Ministeri de treball em va escriure per preguntar-me, amb molta cortesia, què feia exactament. Això em va espantar i vaig agafar el Birmingham Post i vaig veure que un ajuntament buscava un bibliotecari. Vaig demanar la plaça i me la van donar. Però ara, mirant enrere, veig que va ser una elecció inspirada. La professió de bibliotecari fa per mi –m’agrada l’atmosfera de les biblioteques- i té la barreja justa d’interès acadèmic i administració que s’adiu amb els meus talents particulars, tal com són. Sempre he pensat que una feina fixa no era mala cosa per a un poeta."

("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

Novel·la versus poesia

"Jo no volia escriure poemes de cap manera, jo volia escriure novel·les. Vaig començar a escriure Jill així que vaig deixar Oxford el 1943. Va ser publicada el 1946, quan ja feia dos anys que l’havia acabada i aleshores ja n’havia escrit una altra, Una noia a l’hivern. (...)  Però mai no vaig aconseguir escriure una tercera novel·la, tot i que ho deuria haver intentat durant cinc anys. Em vaig sentir una mica estafat. (...)

Encara ara crec que les novel.les són molt més interessants que els poemes –una novel·la és tan extensa, pot ser tan fascinadora i difícil... Crec senzillament que eren massa difícils per a mi. He dit en algun lloc que les novel·les són sobre altra gent i que els poemes són sobre un mateix. Em sembla que aquí hi havia el veritable maldecap, de veritat. No sabia prou coses sobre els altres, no m’agradaven prou."                 


("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )
  

                   

Els meus pares

"Em preguntava a mi mateix si a la nova edició de l’Oxford Dictionary of Quotations m’encolomarien el “et varen ben fotre el papa i la mama”. Sabia del cert que els havien dit que aquest era el meu vers més conegut i no volia que això fes pensar que els meus pares no m’agradaven. Perquè m’agradaven. Però a la vegada eren força maldestres i no gaire dotats per a la felicitat. I aquestes coses couen.

En qualsevol cas no hi van posar aquest vers, es van acoquinar, em sembla."

("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

A l'escola

"Pel que fa a l’escola jo era un estudiant fracassat. Cal recordar que era molt curt de vista i ningú no se n’adonava, i també que quequejava, de manera que les classes consistien només a seure procurant no respirar, estamordit que em fessin dir alguna cosa. Finalment, la majoria dels mestres se’n van fer càrrec i no em molestaven, em deixaven en pau i prou. A sisè em vaig animar una mica perquè les classes eren més petites i moltes coses eren a tocar del pupitre."






("A voice for our time", entrevista de Miriam Groos a The Observer )

La felicitat escriu en blanc

En una entrevista de Miriam Gross (The Observer) *  pregunten a Larkin si la infelicitat, tan present a la seva poesia, és fruit de la seva visió de la vida. I respon :

"De fet m'agrada pensar de mi mateix que sóc força divertit, i espero que això es percebi en la meva escriptura. Però és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. Com diu en algun lloc Montherlant, la felicitat escriu en blanc. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc. Al cap i a la fi la majoria de la gent és infeliç, no li sembla?"

* "A voice for our time".  Podeu trobar-la a l'edició de Finestrals, a càrrec de Marcel Riera (labreu edicions).