DESITJOS (Wants)

Larkin se'm resisteix, no vol abandonar-me. Tot i que ja li he dit que m'espera Jaume Subirana, que a ell ja li he dedicat molt de temps, troba noves maneres de captivar el meu interès.

Fa pocs dies, remenant per twitter vaig anar a parar a un dels vídeo-muntatges poètics de Josep Porcar, de qui ja n'he penjat algun abans. No sé què em va atrapar més, si la força del poema o la de les imatges. Un poema certament representatiu de la "joie de vivre" larkiniana, si em permeteu la ironia.

I tanmateix, és veritat que de vegades aspiraríem a aquesta solitud, a una fugida cap a on fos, lluny de les rutines quotidianes que, de la mateix amanera que et sostenen, poden anul·lar-te lentament.

Tot i que en Porcar n'ha fet alhora una versió en català, aquí sota us poso la d'en Damià Alou:


DESEOS

Aparte de todo esto, el deseo de estar solo:
por mucho que el cielo se oscurezca con invitaciones
por mucho que sigamos la instrucciones impresas del sexo
por mucho que la familia se fotografíe bajo el asta de la bandera:
aparte de todo esto, el deseo de estar solo.

Por debajo de todo, un anhelo de olvido:
a pesar de las astutas tensiones del calendario,
el seguro de vida, los programados ritos de fertilidad,
la costosa aversión de los ojos a la muerte:
por debajo de todo, un anhelo de olvido.

Philip Larkin. Dins Engaños (The less deceived)
Versió de Damià Alou a Poesía reunida, Ed. Lumen. 2014

Larkin i la Gran Guerra

És curiós aquest fenomen que es produeix quan t'interesses per una cosa que abans desconeixies: de cop per tot arreu descobreixes referències sobre allò que abans t'haurien passat del tot desapercebudes. Amb Larkin em passa justament això. Fa cinc anys no sabia ni que existia i ara és com de la família.

Explico aquesta sensació perquè, un cop més, Larkin ha aparegut davant meu, aquest cop al suplement Cultura de El Punt/Avui (11/7/14). A la contraportada en D. Sam Abrams parla d'ell i del seu poema MCMXIV i aprofita per a fer un petit comentari sobre com ha anat variant la impressió dels crítics sobre el que ell anomena poesia de la Gran Guerra. (1) Com que ell s'explica molt millor que no pas jo us deixo amb l'article en qüestió i us adjunto, a sota, el poema de Larkin perquè pugueu llegir-lo. I les notes del traductor, Damià Alou, que ajuden a aclarir alguns termes del poema.

(1) Curiosament fa pocs dies parlava jo sobre la I Guerra Mundial en la ressenya de "La marxa de Radetzky" de Joseph Roth

Philip Larkin, dins Las bodas de Pentecostés.

Traducció de Damià Alou a Philip Larkin. Poesía reunida. Ed Lumen 2014

Comentaris sobre "Poesía reunida" (Philip Larkin)

Ja tinc entre les meves mans el nou volum de la Poesía reunida de Philip Larkin, a càrrec de Damià Alou i Marcelo Cohen editat per Lumen.

Només he pogut fullejar-lo però ja voldria compartir amb vosaltres un parell de comentaris.

El primer, tret del pròleg de Damià Alou que, excepte un parell de paràgrafs, és el mateix que va escriure per a l'edició  de Las bodas de Pentecostés (Lumen, 2007) -que ja he comentat aquí i aquí.

Alou diu en referència a l'etern debat sobre la traducció en poesia (el remarcat és meu):

"La traducción en poesía suele dar pie a comentarios absurdos: que si se prima más el sentido que el sonido o viceversa, que por qué no se ha rimado, que… en fin. Nunca se prima el sentido sobre el sonido, ni viceversa, porque en el lenguaje humano ambas cosas no pueden separarse. Lo más importante en poesía es que oigamos la voz del poeta como si fuera un buen doblaje: nunca será lo mismo, pero puede llegar a conmovernos o divertirnos igual."  

Touché. Confesso que molt cops he utilitzat aquest dilema entre so i sentit per a valorar la traducció poètica en general -i de Larkin en particular. Tanmateix continuo pensant que, com a músic, trio una versió o una altra del mateix poema original en funció de la musicalitat que traspua i que, per tant, facilita la meva connexió amb el poema que aspiro a traslladar al terreny de la melodia i el ritme musicals. En el cas de Larkin m'ha passat en més d'un cop i crec que constatar això no confirma que el traductor hagi fet una tria conscient en un sentit o un altre però, en tot cas, sí que, finalment, el resultat poètic s'ha apropat més a un d'aquests dos terrenys -indestriables, d'altra banda- del poema.

El segon comentari és la descoberta que la traducció de Damià Alou em permet fer del llibre "The Less Deceived", aquí traduït com "Engaños". S'hi respira ja el Larkin que esclatarà amb tota rotunditat en llibres posteriors. No he fet una lectura prou aprofundida com per fer una ressenya extensa. Només destacar-vos que hi ha poemes molt bons. Com aquest Lugares, amores. Els que ja hem llegit una mica Larkin i coneixem la seva biografia l'entenem perfectament. Els que no, haureu de llegir-lo més o venir al nostre espectacle Ran de les coses, que aquest estiu us oferirem en diversos escenaris.

LUGARES, AMORES

No, todavía no he encontrado

el lugar del que pueda decir

Este es mi sitio,

aquí me quedo;

y tampoco a esa persona especial

que enseguida reclame

todo lo que tengo,

incluso mi apellido;

encontrar eso parece demostrar

que no quieres decidir

dónde construir, ni a quien amar;

les pides que te rechacen

de manera irrevocable,

así no será tu culpa

si la ciudad te aburre

o la chica es imbécil.

Y al no encontrarlos, sin

embargo, te obligas a actuar

como si lo que tienes

en realidad te encantara;

y mejor no pensar

que todavía podrías descubrir

a los hasta ahora innecesarios:

tu lugar, tu pareja.

Philip Larkin, Engaños

Per a què serveixen els dies?

Philip Larkin amb Monica Jones a l'illa de Sark l'estiu de 1960

Mentre preparo el concert d'avui rellegeixo Larkin, més enllà dels poemes que se sentiran aquesta tarda al Forat del Pany. Em retrobo amb aquest poema, d'una bellesa trista tan larkiniana… I alhora tan compassiva: "Això és tot, amics"-sembla dir.

DÍAS

¿Para qué sirven los días?
Los días son donde vivimos.
Vienen y nos despiertan
una y otra vez.
Están para nuestra felicidad.
¿Dónde vivir, sino en los días?

Ah, para resolver esa cuestión
el médico y el cura
se ponen sus largos abrigos
y con prisas recorren los campos.


Traducció de Damià Alou a "Las bodas de Pentecostés" d'Ed. Lumen, 2007.  (poema que podrem rellegir aviat en la nova edició que ja vaig comentar)

Podeu veure, també un muntatge audiovisual sobre aquest poema aquí.

Noves versions de Larkin al castellà

Ahir al diari ARA vaig poder llegir aquesta notícia que, des d'aquest blog, celebro poder compartir amb vosaltres, larkinians o no. Sens dubte és una gran notícia que, en els temps editorials que corren, algú aposti per publicar -i recollir- una bona part de l'obra poètica de Philip Larkin. Damià Alou -del qual  -he parlat algun cop en aquest blog-  ja ens havia ofert la seva gran traducció de Whitsun weddings (Las bodas de Pentecostés) el 2007, precisament editades per Lumen. Aquest cop podrem gaudir del seu talent -i del de Marcelo Cohen-  amb la versió de High windows (Ventanas altas) que, com bé recorda l'article, fa pocs anys (el 2009) que el nostre amic Marcel Riera va traduir a Labreu, acompanyat d'un pròleg molt interessant i d'una entrevista a Larkin que ha estat la font de bona part del nostre espectacle Ran de les coses. Serà molt interessant llegir traduït un dels pocs llibres dels quals encara no hi havia versió ni catalana ni castellana: The Less Deceived (Engaños), a part dels poemes esparsos que se'ns prometen a la nota de premsa.

Tot bufa doncs a favor que aquest 2014 -a part del tema nacional- sigui un any larkinianament molt profitós. Esperem des de Ran de les coses poder-hi posar el nostre granet de sorra.

Hull, l'"Aquí" de Larkin

Un dels poemes més emblemàtics de "Les bodes de Pentecosta" és el que porta per títol "Aquí". Significa un pas decisiu en la seva vida i la seva obra. Era l'any 1955 i, a més de publicar "The Less Deceived" (Un engany menor), el llibre que el col·locaria en el mapa, el primer llibre on desenvoluparia la seva poesia 100% larkiana, a partir d'una quotidianitat veraç i comuna a tots els mortals, aconseguiria la plaça de bibliotecari a la universitat de Hull, la ciutat on romandrà la resta de la seva vida.

Ell mateix ho expressava així:  "la veritat és que tant me fa on viure: sempre i quan pugui satisfer unes poques i simples necessitats -pau, silenci, no passar fred- m'és igual on sigui. Quant a Hull, m'agrada perquè està lluny de tot. De camí cap a enlloc, com va dir algú. Es troba enmig d'aquesta solitària regió, i, més enllà només hi ha el mar. Això m'agrada."(1)

Damián Alou parla així del poema "Aquí": "(2) un viatge elegíac en el que l'Aquí no és només l'existència física, sinó un estat d'ànim on "hi ha vida sense límits: de cara al sol, callada, inabastable." Ara era algú en el món literari i tenia una feina honrada que li permetia no haver de guanyar-se la vida escrivint, circumstància que, per a un poeta, implicava haver de dedicar-se a tasques que poc o res tenien a veure amb escriure poemes, com fer conferències o lectures públiques, dues coses que Larkin detestava.  (...) Larkin havia aconseguit el que per a ell era un gran triomf: una soledat física i espiritual que, com diu a "Aquí", "clarifica".

Aquí teniu el poema. Ha estat el darrer a afegir-se al nostre petit espectacle sobre Philip Larkin:

AQUÍ (3)

Desviant-me del trànsit i les ombres

industrials i riques, cap al nord

tota la nit; desviant-me per camps

massa empobrits per poder dir-ne prats,

i ara i adés un lloc amb nom grotesc

i obrers matinadors; vaig, solitari,

envers cels, espantalls, pallers, faisans

i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,

núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat

on s’apleguen estàtues, torres, grues,

carrers amb gra escampat, riu amb barcasses

i la gent dels suburbis que ha vingut

amb troleibusos, per la carretera,

i ara empenyen les portes grans de vidre

cap als seus somnis: robes, atuells

barats, calçats, batidores, gelats,

torradores, rentadores elèctriques...

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,

que viuen on sols vénen venedors

i parents, pastoral que put a peix

amb vaixells i museu de l’esclavatge,

consolats, tatuatges, dones fosques;

i enllà de llur mur toix i hipotecat

alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,

isolats pobles on la soledat

clarifica les vides. El silenci

cau, aquí, com la calda. S’espesseixen

les fulles i floreixen les maleses,

van fent via les aigües oblidades,

puja un aire poblat i lluminós;

i més lluny del blau neutre de roselles

fineix de cop vora una platja amb còdols

la terra. Aquí hi ha vida sense límits:

de cara al sol, callada, inabastable.

(1) Tret del pròleg de Damián Alou a "Las bodas de Pentecostés". Ed Lumen. 2007. La traducció al català és meva.
(2) Ibidem.
(3) Traducció de Josep M Jaumà. Tret de l'antologia "Aquí. Trenta poemes", Edicions El Mall.

Sobre bellesa i veritat

Fotografia d'Anna James

En el pròleg que Damián Alou va fer del llibre "La bodas de Pentecostés" editat per Lumen (2007), he trobat molts fragments que il·luminen la poètica de Philip Larkin. Descriu molt bé la seva evolució des dels primers poemes de "The North Ship", amb el rerefons de Yeats i Auden omnipresent, fins a la troballa d'una veu personal amb la descoberta de Thomas Hardy. Però d'això podem parlar-ne un altre dia. Avui  el fragment que us proposo és un on Larkin expressa els seus motius per a escriure un poema i, sobretot, per a fer-ho d'una manera bella i veraç. Escriu Alou:

"No es que Larkin sea sórdido ni desabrido, ni tampoco que se entregue a una morbidez enfermiza. Aparte de la verdad, también nos habla de la Belleza:

"Todo poema comienza siendo veraz o hermoso. Entonces intentas que los veraces parezcan hermosos y los hermosos veraces (...) Cuando digo hermoso me refiero a que la idea original parecía hermosa. Cuando digo veraz, me refiero a que algo me restregaba los nudillos contra la nuca y yo me decía: "Dios, tengo que decir esto, he de encontrar las palabras y hacerlo lo más hermoso posible"

(...)

La belleza de los poemas de Larkin no reside en otra cosa que en la verdad de la experiencia relatada, en su manera de partir del detalle, de fijar-lo, de precisar-lo, y de saber pasar, a veces con sutileza y otras con una cabriola sintáctica, a una observación general acerca de la vida que nunca es desatinada, nunca deja indiferente. Larkin es un poeta que mima al lector porque quiere ser comprendido y compartido. No oculta nada bajo la manga ni tiene claves secretas."

Damián Alou