Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aquí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aquí. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de març del 2014

Larkin a la darrera novel·la d'Ian McEwan




És curiós com ens emociona una cosa a la qual, temps enrere, ni tan sols hauríem prestat atenció. A la darrera novel·la d'Ian McEwan, Operació Caramel, apareix un comentari sobre… Philip Larkin! I tot i que és un passatge totalment accessori, que no té cap importància en l'eix vertebrador de la novel·la, l'he volgut fer constar aquí, al meu larkinland particular, i compartir-lo amb els que -potser- llegeixen aquestes ratlles.

El fragment en qüestió és una conversa que dos personatges tenen sobre uns versos de Larkin. I certament diu molt de la riquesa documental de McEwan a l'hora de confegir les seves novel·les -i aquesta en particular-, fins i tot quan es tracta de detalls purament decoratius. Els dos personatges -i
a partir d'aquí cito McEwan- (1):

 "...havien arribat a aquella fase alcohòlica en què la conversa gira eternament al voltant del perímetre diminut d'una qüestió insignificant. Parlaven sobre Larkin, sobre els últims versos de "The Whitsun Weddings"-Les bodes per Pasqua Granada segons la versió de J.M. Jaumà (2)-, un dels poemes que en Tom m'havia fet llegir. Dissentien, però sense gaire entusiasme, sobre "un devessall de fletxes / llançades fora el camp de visió, on esdevenen pluja." En Hamilton trobava que els versos eren ben clars. El viatge amb tren s'havia acabat, les parelles de nuvis ja podien emprendre el seu camí, a Londres, cada una cap al seu destí. En Tom, menys lacònic, va dir que els versos eren foscos, afectats per un presagi, i que els elements eren negatius: la sensació de caiguda, moll, perdut, on. Va fer servir la paraula liqüescència i en Hamilton, sec, va dir: Liqüescència, eh?. Llavors el van abordar una altra vegada, empescant-se maneres enginyoses per defensar els mateixos arguments…".

Imagino que a vosaltres no us deu haver fet fred ni calor, però a mi em va provocar un desig irrefrenable de buscar aquest poema i fer-ne la meva pròpia lectura. I, per si de cas, us agafa la mateixa curiositat que jo, aquí teniu aquests versos finals en una doble traducció, la de Josep M Jaumà i la que en Damià Alou va fer per a la versió en castellà de Las bodas de Pentecostés. Jutgeu vosaltres mateixos:

Cap allà anàvem. I mentre creuàvem
nusos de vies brillants
i autobusos parats, se'ns apropaven
murs ennegrits, quasi el final d'aquesta
frágil coincidència; i allò
que duia amb ella ja era a punt per ésser
deixat anar amb tot el poder del canvi.
I ara, lents, amb els freds tensos, creixia
com un defalliment, com un ruixat
de fletxes, més enllà tornant-se pluja.


ahí nos dirigíamos. Y mientras surcábamos veloces
relucientes nudos de raíles
y pasábamos junto a vagones Pullman, nos fuimos acercando
a muros de musgo ennegrecido, y ya casi hubo acabado, esa frágil
coincidencia viajera; y lo que encerraba
estaba a punto de liberarse con todo el poder que otorga
haber sufrido un cambio. Volvimos a aminorar,
y cuando los frenos se ciñeron con fuerza, abundó
una sensación de caída, como una lluvia de flechas lanzadas
donde ya no las vemos, que en algún lugar se hacen lluvia. (3)

I, és clar, la versió original:

There we were aimed. And as we raced across
Bright knots of rail
Past standing Pullmans, walls of blackened moss
Came close, and it was nearly done, this frail
Travelling coincidence: and what it held
Stod ready to be loosed whit all the power
That being changed can give. We slowed again,
And as the tightened brakes took hold, there swelled
A sense of falling, like an arrow-shower
Sent out of sight, somewhere becoming rain. (4)


Si encara seguiu llegint us diré que jo sóc del parer del Tom Haley de la novel·la de McEwan. Però ja se sap que en això de la interpretació poètica…


(1) Operació Caramel, Ian McEwan, Empúries/Anagrama, 2013, pàgs. 273-274.
(2) Aquí. Trenta poemes. Antologia a cura de Josep M. Jaumà, Edicions del Mall, 1986, pàg. 69.
(3) Las bodas de Pentecostés, Philip Larkin, versió a càrrec de Damián Alou, Ed Lumen, 2007, pàg. 55.
(4) The Whitsun Weddings, en la versió bilingüe de Damián Alou.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Hull, l'"Aquí" de Larkin



Un dels poemes més emblemàtics de "Les bodes de Pentecosta" és el que porta per títol "Aquí". Significa un pas decisiu en la seva vida i la seva obra. Era l'any 1955 i, a més de publicar "The Less Deceived" (Un engany menor), el llibre que el col·locaria en el mapa, el primer llibre on desenvoluparia la seva poesia 100% larkiana, a partir d'una quotidianitat veraç i comuna a tots els mortals, aconseguiria la plaça de bibliotecari a la universitat de Hull, la ciutat on romandrà la resta de la seva vida.
Ell mateix ho expressava així:  "la veritat és que tant me fa on viure: sempre i quan pugui satisfer unes poques i simples necessitats -pau, silenci, no passar fred- m'és igual on sigui. Quant a Hull, m'agrada perquè està lluny de tot. De camí cap a enlloc, com va dir algú. Es troba enmig d'aquesta solitària regió, i, més enllà només hi ha el mar. Això m'agrada."(1)

Damián Alou parla així del poema "Aquí": "(2) un viatge elegíac en el que l'Aquí no és només l'existència física, sinó un estat d'ànim on "hi ha vida sense límits: de cara al sol, callada, inabastable." Ara era algú en el món literari i tenia una feina honrada que li permetia no haver de guanyar-se la vida escrivint, circumstància que, per a un poeta, implicava haver de dedicar-se a tasques que poc o res tenien a veure amb escriure poemes, com fer conferències o lectures públiques, dues coses que Larkin detestava.  (...) Larkin havia aconseguit el que per a ell era un gran triomf: una soledat física i espiritual que, com diu a "Aquí", "clarifica".

Aquí teniu el poema. Ha estat el darrer a afegir-se al nostre petit espectacle sobre Philip Larkin:



AQUÍ (3)

Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s’apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb troleibusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques...

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l’esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,
isolats pobles on la soledat
clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S’espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.




(1) Tret del pròleg de Damián Alou a "Las bodas de Pentecostés". Ed Lumen. 2007. La traducció al català és meva.
(2) Ibidem.
(3) Traducció de Josep M Jaumà. Tret de l'antologia "Aquí. Trenta poemes", Edicions El Mall.