És curiós com ens emociona una cosa a la qual, temps enrere, ni tan sols hauríem prestat atenció. A la darrera novel·la d'Ian McEwan, Operació Caramel, apareix un comentari sobre… Philip Larkin! I tot i que és un passatge totalment accessori, que no té cap importància en l'eix vertebrador de la novel·la, l'he volgut fer constar aquí, al meu larkinland particular, i compartir-lo amb els que -potser- llegeixen aquestes ratlles.
El fragment en qüestió és una conversa que dos personatges tenen sobre uns versos de Larkin. I certament diu molt de la riquesa documental de McEwan a l'hora de confegir les seves novel·les -i aquesta en particular-, fins i tot quan es tracta de detalls purament decoratius. Els dos personatges -i
a partir d'aquí cito McEwan- (1):
"...havien arribat a aquella fase alcohòlica en què la conversa gira eternament al voltant del perímetre diminut d'una qüestió insignificant. Parlaven sobre Larkin, sobre els últims versos de "The Whitsun Weddings"-Les bodes per Pasqua Granada segons la versió de J.M. Jaumà (2)-, un dels poemes que en Tom m'havia fet llegir. Dissentien, però sense gaire entusiasme, sobre "un devessall de fletxes / llançades fora el camp de visió, on esdevenen pluja." En Hamilton trobava que els versos eren ben clars. El viatge amb tren s'havia acabat, les parelles de nuvis ja podien emprendre el seu camí, a Londres, cada una cap al seu destí. En Tom, menys lacònic, va dir que els versos eren foscos, afectats per un presagi, i que els elements eren negatius: la sensació de caiguda, moll, perdut, on. Va fer servir la paraula liqüescència i en Hamilton, sec, va dir: Liqüescència, eh?. Llavors el van abordar una altra vegada, empescant-se maneres enginyoses per defensar els mateixos arguments…".
Imagino que a vosaltres no us deu haver fet fred ni calor, però a mi em va provocar un desig irrefrenable de buscar aquest poema i fer-ne la meva pròpia lectura. I, per si de cas, us agafa la mateixa curiositat que jo, aquí teniu aquests versos finals en una doble traducció, la de Josep M Jaumà i la que en Damià Alou va fer per a la versió en castellà de Las bodas de Pentecostés. Jutgeu vosaltres mateixos:
Cap allà anàvem. I mentre creuàvem
nusos de vies brillants
i autobusos parats, se'ns apropaven
murs ennegrits, quasi el final d'aquesta
frágil coincidència; i allò
que duia amb ella ja era a punt per ésser
deixat anar amb tot el poder del canvi.
I ara, lents, amb els freds tensos, creixia
com un defalliment, com un ruixat
de fletxes, més enllà tornant-se pluja.
ahí nos dirigíamos. Y mientras surcábamos veloces
relucientes nudos de raíles
y pasábamos junto a vagones Pullman, nos fuimos acercando
a muros de musgo ennegrecido, y ya casi hubo acabado, esa frágil
coincidencia viajera; y lo que encerraba
estaba a punto de liberarse con todo el poder que otorga
haber sufrido un cambio. Volvimos a aminorar,
y cuando los frenos se ciñeron con fuerza, abundó
una sensación de caída, como una lluvia de flechas lanzadas
donde ya no las vemos, que en algún lugar se hacen lluvia. (3)
I, és clar, la versió original:
There we were aimed. And as we raced across
Bright knots of rail
Past standing Pullmans, walls of blackened moss
Came close, and it was nearly done, this frail
Travelling coincidence: and what it held
Stod ready to be loosed whit all the power
That being changed can give. We slowed again,
And as the tightened brakes took hold, there swelled
A sense of falling, like an arrow-shower
Sent out of sight, somewhere becoming rain. (4)
Si encara seguiu llegint us diré que jo sóc del parer del Tom Haley de la novel·la de McEwan. Però ja se sap que en això de la interpretació poètica…
(1) Operació Caramel, Ian McEwan, Empúries/Anagrama, 2013, pàgs. 273-274.
(2) Aquí. Trenta poemes. Antologia a cura de Josep M. Jaumà, Edicions del Mall, 1986, pàg. 69.
(3) Las bodas de Pentecostés, Philip Larkin, versió a càrrec de Damián Alou, Ed Lumen, 2007, pàg. 55.
(4) The Whitsun Weddings, en la versió bilingüe de Damián Alou.
