 |
| Pintat per Nick Cudworth per a la reedició dels articles de Larkin a "All that jazz" |
Això és una nota al silenci, esperant que algú la llegeixi. O, si més no, m'ajuda a mi a reconnectar-me al blog del Projecte Larkin. Des de fa ja alguns mesos que ens hem anat veient dos Peps i jo (el Pep Garcia i el Josep Martí) per anar posant fil a l'agulla a les peces musicades. Estic engrescat i, si he de fer cas del que em diuen ells, els Peps també ho estan. Els versos de Larkin van prenent cos en la meva veu que se sent molt acomboiada pel saxo del Josep o el baix del Pep. He dit saxo però hauria de dir també, de la flauta, de l'harmònica o del xilòfon, perquè és tot un multiinstrumentista! I el baix del Pep cada cop es mou -"camina" diem els músics- amb més soltura. Els poemes musicats de Larkin ens agraden i això és el millor que ens pot passar si volem que agradin, o si més no que diguin alguna cosa, al futur públic que ens ha d'escoltar.
I encara falta el toc de gràcia que estic segur que li ha de donar l'altre Pep, el Puig, el ex-llibreter de l'Odissea, el "maestro", com li diu un amic nostre referint-se a la seva màgia amb les imatges. Aquest estiu ens hem de veure i afegir la cirereta a aquest pastís que espero poder-vos oferir aviat, potser aquesta tardor. La veu del Pep recitant els "altres" poemes, els que no tenen música instrumental (perquè de música sí que en tenen), i parlant en boca de Larkin perquè Larkin s'expliqui per ell mateix, sense intermediaris. En fi, il·lusió total, ja ho veieu, possibles lectors d'aquest blog que és més aviat un diari personal que espera poder obrir-se a la llum del carrer properament. I vés a saber, potser el mateix Larkin ens acompanyarà a la bateria. De moment ja el veig amb les baquetes preparades...
