Ran de les coses a Nollegiu: una alegria íntima



Fotos: Xavier Vidal, Agnès Farriols, August Garcia

Aquest petit "tour" de Ran de les coses ens està oferint unes experiències impagables. Cada actuació és un món diferent, cada lloc desprèn unes energies distintes i a cada racó s'hi crea un microclima especial. A la llibreria Nollegiu, divendres, vam poder experimentar com els mateixos poemes, les mateixes cançons, prenen un aire diferent, són viscudes -i dites i cantades- d'una altra manera. Perquè l'espai hi fa -i molt- però, sobretot, perquè la gent que et ve a veure t'envia uns missatges únics i irrepetibles. És la màgia del directe, diuen. I això està molt bé perquè et permet a tu com a artista -perdoneu la immodèstia- viure cada cop unes sensacions noves, encara que, aparentment, estiguis fent el mateix. És la riquesa del moment.
Tot comença abans del recital, quan arribes i coneixes a la persona amb qui, fins llavors, només havies parlat per telèfon o correu electrònic. Sintonitzes ràpid perquè ell i tu teniu el mateix objectiu: oferir un tast poètic als assistents i fer-ho de la millor manera possible, cuidant els detalls. Amb el Xavier de Nollegiu va ser així: arribar i moldre. Coneixes l'espai i t'hi comences a familiaritzar, t'imagines com serà quan hi hagi la gent, si hauràs de moure un sofà, on et col·locaràs tu, on deixaràs dret al nostre il·lustre acompanyant: el poeta Philip Larkin… I poc a poc va prenent forma. On hi havia una llibreria ara hi ha un espai escènic on unes cadires han aparegut per art de màgia per permetre al públic gaudir d'allò que s'hi farà. I llibres per tot arreu, és clar. És una llibreria no? Però penses que fa una setmana estaves en una mena de celler soterrat, amb una volta de pedra al damunt i ara el paisatge és molt different. Aquí estàs a peu de carrer -una illa de vianants-  i la porta resta oberta mentre els poemes de Larkin són desgranats en la veu del Pep o cantats per la meva. I no para de passar gent i molts no poden resistir la curiositat de treure el nas per la porta a veure què s'hi fa allà dins. I tu penses, no m'he de distreure, que si no l'espifiaré. Però alhora agraeixes aquesta porta franca que està dient: passa i escolta, potser t'agradarà…
La resta us ho explicarien millor les persones que van venir. Alguns amics, alguns coneguts i uns quants desconeguts amb qui t'has atrevit a compartir uns versos que ja sents com a teus (perdona Philip), com si els haguessis traduït tu mateix tot i que saps que això és un art que només està a l'abast de molt pocs (oi Marcel? oi Josep M?). Saps que tens entre el públic al Marcel Riera, traductor de la majoria de poemes que has triat, i això sempre imposa. Sort que ja has tingut oportunitat de parlar amb ell i saps que li agrada la proposta. Fins al punt de repetir. No deu estar gaire malament. Però també valores les sensacions que et descriuen d'altres que ni tan sols sabien que hi havia un poeta que es digués Larkin. I els ha agradat diuen alguns, que tenen ganes de llegir més poemes seus. Aquest és el millor premi per al que fem amb Ran de les coses. Haver pogut encomanar aquest enamorament poètic. Ganes de llegir, i llegir poesia!!  Alguna cosa es recupera dins teu quan sents coses com aquestes. Una alegria molt íntima.
Propera parada: Cal Magre. Segur que serà diferent...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada