Larkin vist pel forat (del pany)



Fotos (esplèndides!!!) de Pep Puig Rafecas


"Brindo per l'home més esblanqueït que conec, / tot i que el blanc no és el meu color favorit". Així acaba el Pep el nostre petit recital sobre Larkin. De seguida, se sent pels altaveus una veu més aviat fosca i poc expressiva. És ell, el poeta, recitant els seus versos:

"Quaterly, as it is, money reproaches me: / Why do you let me lie here wastefully?…"

Nosaltres anem marxant de l'escenari i deixem que Larkin acabi el seu propi espectacle com l'ha començat, recitant un poema. Es fa el silenci i el públic, encara expectant, no sap si aplaudir. Algú comença i dóna el senyal. Llavors l'aplaudiment creix i s'escampa per l'espai encara en penombra, només il·luminat pels focus que emmarquen el racó on fins fa just uns segons érem nosaltres. No ens fem pregar i sortim de nou a la llum, ara per saludar i agrair als que han vingut que hagin decidit sortir de casa un diumenge a la tarda per anar a escoltar poesia. Agrair també a tots els que ho han fet possible. I un parell de bisos per acabar.

És una sensació molt especial la que et recorre per dins. Una barreja d'agraïment, distensió i felicitat. Hem complert amb escreix les expectatives que ens havíem creat en plantejar el nostre recital poètico-musical. L'escalf del públic ens ho confirma. I això està molt bé. És un moment únic i val la pena gaudir-lo. Com hem gaudit també de cada un dels moments de Ran de les coses. Cada poema, cada cançó, cada silenci. Un espectacle està fet de molts petits moments que, sumats, et porten a aquest esclat final: la manera com el Pep ha aturat el vers per remarcar una paraula, gairebé un xiuxiueig; aquell lament del saxo ara, aquell so rabiós després; les notes greus del baix que, caminant, ho omplen tot i ens ajuden a caminar a tots els altres; la veu que em surt de dins desgranant cada un dels mots de Larkin, buscant-hi matisos, colors diversos…

Després parles amb la gent i el millor elogi és quan et diuen que els cinquanta minuts els han passat com si res, enllaçant poema, cançó i els textos on Larkin parla de si mateix, que no s'ho esperaven així, que no s'imaginaven un espectacle de poesia tan amè, on tot flueix i acaba donant una sensació rodona, acabada, polida… En fi, ja sé que no està bé lloar-se un mateix, però aquestes, més o menys, són algunes de les paraules que ens van dir i m'agrada compartir-les.

I res més, convidar-vos al proper si ahir no hi vau poder ser. O a venir un altre cop si us han quedat ganes de tornar-ho a sentir per a captar nous detalls que -ja se sap- amb una primera vegada no n'hi ha prou...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada