Hull, l'"Aquí" de Larkin



Un dels poemes més emblemàtics de "Les bodes de Pentecosta" és el que porta per títol "Aquí". Significa un pas decisiu en la seva vida i la seva obra. Era l'any 1955 i, a més de publicar "The Less Deceived" (Un engany menor), el llibre que el col·locaria en el mapa, el primer llibre on desenvoluparia la seva poesia 100% larkiana, a partir d'una quotidianitat veraç i comuna a tots els mortals, aconseguiria la plaça de bibliotecari a la universitat de Hull, la ciutat on romandrà la resta de la seva vida.
Ell mateix ho expressava així:  "la veritat és que tant me fa on viure: sempre i quan pugui satisfer unes poques i simples necessitats -pau, silenci, no passar fred- m'és igual on sigui. Quant a Hull, m'agrada perquè està lluny de tot. De camí cap a enlloc, com va dir algú. Es troba enmig d'aquesta solitària regió, i, més enllà només hi ha el mar. Això m'agrada."(1)

Damián Alou parla així del poema "Aquí": "(2) un viatge elegíac en el que l'Aquí no és només l'existència física, sinó un estat d'ànim on "hi ha vida sense límits: de cara al sol, callada, inabastable." Ara era algú en el món literari i tenia una feina honrada que li permetia no haver de guanyar-se la vida escrivint, circumstància que, per a un poeta, implicava haver de dedicar-se a tasques que poc o res tenien a veure amb escriure poemes, com fer conferències o lectures públiques, dues coses que Larkin detestava.  (...) Larkin havia aconseguit el que per a ell era un gran triomf: una soledat física i espiritual que, com diu a "Aquí", "clarifica".

Aquí teniu el poema. Ha estat el darrer a afegir-se al nostre petit espectacle sobre Philip Larkin:



AQUÍ (3)

Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s’apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb troleibusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques...

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l’esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,
isolats pobles on la soledat
clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S’espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.




(1) Tret del pròleg de Damián Alou a "Las bodas de Pentecostés". Ed Lumen. 2007. La traducció al català és meva.
(2) Ibidem.
(3) Traducció de Josep M Jaumà. Tret de l'antologia "Aquí. Trenta poemes", Edicions El Mall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada