Demà passat estrenem Ran de les coses i encara remeno poemes de Larkin. Tot ja és a punt però m'agrada amarar-me de la seva poesia, més enllà dels textos triats i massa llegits. Retrobo aquest que em recorda "Els arbres". Té aquest punt larkià on el que compta ja no és el passat, que és pèrdua, ni cap futur utòpic o esperançador. Sols queda aquest passar dels dies, aquest recomençar de la natura, cicle a cicle...
OBLIDA-TE’N
Interrompre el dietari
em va estabornir la memòria,
va ser tornar a començar
sense l’alleujament
d’aquelles paraules, d’aquelles accions,
com un despertar inhòspit.
Volia que s’acabessin,
vaig córrer a enterrar-les
i vaig mirar enrere
com qui mira les guerres i els hiverns
perduts darrere de les finestres
d’una infantesa opaca.
I les pàgines buides?
Si mai les empleno
que sigui observant
recurrències celestials,
quin dia arriben les flors
i quan se’n van els ocells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada