Passes tristes

Després de fer un pipí torno al llit a les palpentes,
enretiro les cortines gruixudes i em sobta l’esverament
dels núvols, la lluna sense vestimentes.

Les quatre en punt, clivellats d’ombres, un espargiment
de jardins sota un cel cavernós, burxat pel vent.
Hi ha alguna cosa ridícula en com, d’esquitllentes

la lluna s’estimba entre els núvols que fan via,
balders com el fum d’un canó, per quedar-ne a part
(allí baix hi ha una llum de color de pedreria

que esmola les teulades) alta, insensata i sense parió:
Pastilla d’amor! Medalló d’art!
Oh, llops del record! Immensitats! No,

hom s’estremeix lleument quan mira l’astre enlairat.
La dificultat i l’abast i la brillantor
d’aquella ampla mirada, la seva fermesa i claredat

són un recordatori de la força i el dolor
de ser jove, d’allò que ja no pot tornar,
però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat.


Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada