diumenge, 10 d’octubre del 2010


Foto : Perolo Orero



Retorn als gripaus
Passejar pel parc hauria
d’ésser millor que treballar :
l’estany, la llum del sol,
la gespa on reposar,

somort renou d’infants
minyones d’uniforme...
No és que sigui un mal lloc,
però no em fa cap gràcia

d’arribar a ser un d’aquests
que et trobes a les tardes,
hemiplègics fent uns passos,
oficinistes amb espasmes,

malalts accidentats
pàlids com la cera
i tipus d’abrics llargs
furgant les papereres...

Tots fugint del gripau
treball, per ximples o dèbils.
Imagina’t ser un d’ells!
Sentir tocar les hores,

veure repartir el pa,
veure el sol que se’n va
i els nens tornant d’escola;
imagina’t ser un d’ells

capficant-se amb misèries
vora un reng de lobèlies,
sense tenir on anar
ni amb qui parlar...

No : doneu-me el meu despatx,
la secretària empolistrada,
el : “Vol-que-li-guardi-la-trucada?”
Què podria respondre

si a les quatre ja és fosc
i acabem un altre any?
Do’m el braç, vell gripau;
ajuda’m, Cami del Cementiri avall.

Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada