Aubade

Foto : Licy (Iris de Paz)

Penco de dia i a les nits m’entrompo.

Em desperto a les quatre, fosc,  i miro.

A la finestra aviat hi haurà llum.

Mentre, veig el que sempre és a la vora :

la tenaç mort, ja un dia més a prop,

no deixant pensar en res sinó en el com,

el quan i l’on haig de morir.

Àrides qüestions : però la por

de morir i estar mort

em sobta com un llamp i m’horroritza.

Quedo encegat. No de remordiment

-pel bé no fet, l’amor no dat, el temps

malgastat- ni tampoc d’aflicció

perquè una vida pugui trigar tant

a sortir-se’n, o no, d’un mal inici ;

sinó per la buidor total, per sempre,

l’extinció  cap on ens adrecem

i on ens perdrem segur. Ja no ser aquí

ni enlloc, i això aviat ;

no hi ha res més terrible, res més cert.

Aquesta por és distinta, no hi ha truc

que la dissipi. La religió

-brocat vast, musical i tot arnat-

ho intentava, fingint que no moríem,

 i arguments capciosos deien que

la raó no pot témer el que no sent

no entenent que això és just el que ens fa por :

cap so, ni gust, ni olor, ni res per pensar,

per estimar o sentir-se acompanyat,

una anestèsia d’on ningú no torna.

I aixi duem a frec de visió

una taqueta obscura, un fix calfred

que ho sotmet tot a la indecisió.

Tantes coses no arriben, però aquesta

arribarà segur; això ens exaspera

i esglaia com un forn quan estem sense

gent o beguda. El valor no serveix :

és sols no espantar els altres. Ser valent

ningú no salva. Mors

tant si gemegues com si plantes cara.

Va entrant la llum, l’habitació pren forma.

Apareix clar allò que sabem, que sempre

hem sabut, i sabent que no podem

ni acceptar-ho ni fugir-ne : que quelcom

ha de desaparèixer. Ja els telèfons

preparen els seus drings en els despatxos

tancats, i el món complex, romput, apàtic

es lleva. El cel buit és com una blanca

argila. El treball ens espera.

Carters i metges van de casa en casa.

Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà