Aubade

Foto : Licy (Iris de Paz)


Penco de dia i a les nits m’entrompo.
Em desperto a les quatre, fosc,  i miro.
A la finestra aviat hi haurà llum.
Mentre, veig el que sempre és a la vora :
la tenaç mort, ja un dia més a prop,
no deixant pensar en res sinó en el com,
el quan i l’on haig de morir.
Àrides qüestions : però la por
de morir i estar mort
em sobta com un llamp i m’horroritza.

Quedo encegat. No de remordiment
-pel bé no fet, l’amor no dat, el temps
malgastat- ni tampoc d’aflicció
perquè una vida pugui trigar tant
a sortir-se’n, o no, d’un mal inici ;
sinó per la buidor total, per sempre,
l’extinció  cap on ens adrecem
i on ens perdrem segur. Ja no ser aquí
ni enlloc, i això aviat ;
no hi ha res més terrible, res més cert.

Aquesta por és distinta, no hi ha truc
que la dissipi. La religió
-brocat vast, musical i tot arnat-
ho intentava, fingint que no moríem,
 i arguments capciosos deien que
la raó no pot témer el que no sent
no entenent que això és just el que ens fa por :
cap so, ni gust, ni olor, ni res per pensar,
per estimar o sentir-se acompanyat,
una anestèsia d’on ningú no torna.

I aixi duem a frec de visió
una taqueta obscura, un fix calfred
que ho sotmet tot a la indecisió.
Tantes coses no arriben, però aquesta
arribarà segur; això ens exaspera
i esglaia com un forn quan estem sense
gent o beguda. El valor no serveix :
és sols no espantar els altres. Ser valent
ningú no salva. Mors
tant si gemegues com si plantes cara.

Va entrant la llum, l’habitació pren forma.
Apareix clar allò que sabem, que sempre
hem sabut, i sabent que no podem
ni acceptar-ho ni fugir-ne : que quelcom
ha de desaparèixer. Ja els telèfons
preparen els seus drings en els despatxos
tancats, i el món complex, romput, apàtic
es lleva. El cel buit és com una blanca
argila. El treball ens espera.
Carters i metges van de casa en casa.


Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada