Larkin a Shangri-La (Cal Magre)

Foto: Josep M Aloy

Arribes a Cal Magre per un pendent sobtat de la carretera i, de cop, estàs en un altre món. Una mena de Shangri-La, aquell paradís mític que hi havia en algun racó perdut entre els cims imponents de l'Himàlaia. Ja sé que el turó de Cal Magre deu tenir com a molt algunes desenes de metres, però no exagero gens si dic que és un racó per a perdre-s'hi, un lloc on el temps s'atura i el viatger -perdut o no- desitja quedar-s'hi, si no eternament, almenys tota una tarda mentre el sol es va fonent lentament i va donant pas a una nit on els galls -miraculosament, car és un paradís- canten de nit. 

Si ahir vam poder compartir els versos de Philip Larkin en aquest petit edèn és gràcies als seus preservadors: la Flora i el Lluís. El seu zel va més enllà de protegir el lloc de visites inoportunes, més enllà de l'amabilitat social que deia Larkin. És una mena d'acomboiament maternal que es desviu pel visitant, sigui qui sigui, i intenta que durant la seva estada s'hi senti com a casa, o sigui feliç. Així ens vam sentir acollits els Ran de les coses. I em consta que dispensen aquest mateix tracte a gent molt més famosa, senzillament perquè no fan distincions amb ningú.

La màgia de Larkin féu, un cop més, el seu efecte entre les assistents. Tothom queda gratament sorprès d'aquest anglès que ningú coneixia. Tothom -almenys els que es pronuncien- queda captivat pel Larkin poeta, però també pel Larkin personatge que tan bé encarna el Pep Puig: amb aquell punt just de sorna, tristesa i timidesa. Sempre he dit -i sempre ho repeteixo als recitals- que és un luxe per a mi poder actuar amb Els Peps. No podria haver triat tres companys millors per aquest viatge a Larkinland. A part del Puig, m'acompanyen dos amics que aporten, cadascú a la seva manera, un plus de qualitat al nostre projecte: la sensibilitat musical exquisida del Josep Martí, toqui el que toqui, i aquesta complicitat del Pep Garcia al baix, que va més enllà de les notes del seu instrument. 

I si tot això ho fas a l'era de Cal Magre, a la fresca d'una nit de juliol esplèndida i en la companyia d'un públic també còmplice… què més vols, sinó allargar l'estada en aquest racó? Per això allargues les converses, deixant que el temps passi sense voler que ho faci. Encara que alguns l'endemà hauran de llevar-se d'hora. Però et sents una mica al marge del temps i l'espai perquè estàs al teu Shangri-La particular. Un paradís on fins i tot els galls -miraculosament, car és un paradís- deixen de cantar de nit quan senten poesia.