Tot va confluint (amb el permís de Larkin)



El projecte Larkin va fent el seu camí a passes lentes però acompassades i segures, notant la terra sota els peus a cada trepig. Textos, poemes i cançons van fent-se amics amb timidesa. Se saluden, conversen una estona amb discreció i s'acomiaden fins un altre assaig, sabedors que, a cada trobada, no es perd cap llençol sinó que es va teixint aquest tapís amb tons esblanqueïts -"els més esblanqueïts que conec", diria Larkin- i grisos de totes les games. De tant en tant algun esquitx de color, suau, sense estridències.
I també els Peps i jo anem creant lligams musicals, poètics, personals, a l'ombra d'aquest anglès sorrut i solitari.
Escoltem la veu de Larkin a través del Pep Puig, sentim com s'explica -mai acabem de saber si és del tot sincer sota aquella ironia-, i esperem que en els silencis que enllacen amb les cançons la seva veu encara ressoni, com si una confidència portés al poema següent, del poema a la cançó, i així fins al final.
Falta encara molt per decidir però ja s'entrelluca per on poden anar els trets. No volem fer-nos pesats ni tampoc massa solemnes. Ens agradaria que al final del recital sentissim "que sí, que ja està tot dit i que no cal dir res més". O, en tot cas, que us haguem inoculat una gota del verí d'aquest poeta tan especial. I que, com a antídot, hagueu d'anar a buscar més poemes, més Larkin. Tant de bo!

De vegades m'afiguro que ell ens observa -amb un punt de tendresa, irònic- des de "l'aire blau i fondo, que és fals / i no és enlloc, i que és infinit."

Dóna'ns un cop de mà, Philip!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada