Acabo de llegir una de les dues novel·les de Larkin : Una noia a l'hivern (traducció de Jordi Arbonés). L'ombra del poeta s'allarga de manera potent sobre el Larkin novel·lista. En el plantejament vital dels personatges, en algunes coincidències biogràfiques (Katherine, la protagonista, és també bibliotecària i treballa en una biblioteca d'una petita ciutat anglesa), però sobretot en l'ús del llenguatge, ple de la riquesa de sentits que sols el llenguatge poètic sap aportar.
Sabeu què m'ha cridat més l'atenció? L'enorme facilitat de Larkin per a fer comparacions d'una expressivitat i plasticitat esplèndides :
"en aquell moment ja era gairebé un quart d'una, i en Robin Fennel anava camí d'aquella casa, per trobar-se amb ella, com un vidret lliscant pel fil d'un collar."
" Tot resultava mancat de sinceritat, com la festa de lliurament de premis d'una escola." (déu n'hi dó)
"Però, a mida que passava el temps, no podia deixar de tenir-ho en compte, talment com no es pot deixar de tenir en compte un os dislocat."
He penjat més impressions al blog de Rapsòdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada