Vers de société


La meva dona i jo hem convidat a una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre : t’hi voldries
afegir?  Ni parlar-ne, amic meu.
S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams : em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada en l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud és sempre egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat);  el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams :  I tant que sí...



Philip Larkin.  Versió de Marcel Riera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada