dimarts, 12 d’octubre del 2010

L'edifici

Foto : Mike (ortizmj12)

Més alt que l’hotel més elegant
el rusc lluent es distingeix de milles a la rodona, però fixeu-vos
en la quadrícula de carrers que pugen i baixen al seu voltant
com un gran sospir del segle passat.
Els conserges són llardosos, els que aparquen
a l’entrada no són taxis; i al vestíbul
s’hi enfilen tant les plantes com una pudor espantosa.

Hi ha llibres de butxaca i te a tant la tassa,
com a la sala d’espera d’un aeroport, però aquells que seuen avorrits
en fileres de cadires metàl·liques mentre fullegen revistes arrugades
no han vingut de lluny. Més aviat sembla que són en un autobús,
amb aquesta roba de carrer i els cistells mig plens
i les cares cansades i resignades, malgrat que
cada cinc minuts ve una mena d’infermera

a emportar-se’n algun; els altres posen
la tassa al platet, estosseguen o donen un cop d’ull sota
els seients buscant una carta o uns guants. Humans atrafegats
en un terreny curiosament neutral, llars i noms
sobtadament en suspens; n’hi ha de joves
i de grans, però la majoria es troba en aquella edat vague en què
ja no tens elecció i se t’acaba l’esperança; i tots

són aquí per confessar que alguna cosa ha anat malament.
I l’error ha de ser greu de mena
si us fixeu en quants pisos calen, en quina alçada
ja té a hores d’ara i en quants diners es gasten
per tractar d’arreglar-lo. Mireu l’hora :
dos quarts de dotze d’un dia feiner,
i aquests n’han estat apartats; mireu, mentre pugen

a la planta que els han assignat, com els seus ulls
van de l’un a l’altre, endevinant; pel passadís
es creuen amb algú en cadira de rodes, vestit amb uniforme descolorit :
ells també el veuen. Callen. Adonar-se
d’això nou que suporten en comú els fa callar,
perquè rere aquestes portes hi ha habitacions i n’hi ha més rere aquelles,
i més habitacions encara, que com més lluny es troben

més costa de tornar-ne; i qui sap
quina veuran i quan? De  moment s’esperen
mirant avall cap al pati. Per fora sembla força antic :
maons vermells, canonades folrades, i algú que el travessa
sortint del pàrquing, lliure. Aleshores, passada la porta,
el trànsit; una església tancada; carrerons amb cases en filera
on els nens juguen a peu coix i les noies despentinades

porten la bugada a les tintoreries... Oh, món,
els teus amors, els teus atzars, són fora de l’abast
dels qui es troben aquí dins! Així doncs, irreal,
com un somni colpidor que ens bressola a tots
però del qual despertem sols. Les vanitats
i la ignorància protectora hi quallen
per perllongar la vida i només s’enfonsen quan

ens criden cap a aquests passadissos (vet aquí que la infermera
torna a fer senyals...) A la fi cadascun s’aixeca
i se n’hi va. Alguns seran fora a l’hora de dinar, o a les quatre;
d’altres, sense saber-ho, han vingut a afegir-se
a les congregacions invisibles que en fileres blanques
jeuen, separades, a dalt: dones, homes;
vells, joves; les cares crues de l’única moneda

que s’accepta en aquest lloc. Tots saben que han de morir.
No encara, potser no aquí, però sí a la fi
i en un lloc com aquest. Això és el que vol dir
aquest penya-segat tallat a pic : l’afany per trascendir
la idea de la mort, perquè llevat que els seus poders
ultrapassin les catedrals, res no s’oposa
a la foscor que s’acosta, malgrat que una gentada ho provi cada vespre

amb pansides i malaguanyades flors propiciatòries.


Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.

1 comentari: