Finestrals



Finestrals


Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís


que els grans hem somniat tota la vida :
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici


cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si 
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar : Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera


de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.


I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals :
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.


Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada