Finestrals
Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís
que els grans hem somniat tota la vida :
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici
cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar : Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera
de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.
I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals :
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.
Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada