Calés
És trimestralment, oi? que els calés em fan retrets :
“Per què ens deixes aquí al calaix, insatisfets?
Som el que mai no has tingut –el sexe, o millor.
Encara pots aconseguir-ho si ens firmes un taló.”

Miro, doncs, què fan amb ells uns qualssevol
i certament no els guarden a sota d’un rajol.
Tots ja tenen dona i cotxe i una gran mansió :
és evident que entre vida i calés hi ha relació.

De fet tenen molt en comú, t’ho miris com t’ho miris :
no pots allargar la joventut fins que et retiris.
I tant se val que t’escarrassis a omplir una llibreta,
per més que estalviïs, al final no rajarà l’aixeta.

Sento els calés que dringuen. Com si des de la barana
més alta mirés cap avall cap a una ciutat provinciana :
esglésies florides i folles, canal i suburbis que he vist
a sol ponent. Que n’és, d’intensament trist.


Philip Larkin. Versió de Marcel Riera.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada